FINS QUE S'AMAGUI LA LLUNA

Vull calçar-me uns talons d’infart, pentinar-me les pestanyes i desconnectar el disc dur. Vull un sopar amb espelmes i que brindem set o vuit vegades amb aquell Montsant que ens fa tornar bojos. Necessito que em facis morir de riure amb la broma de les mandonguilles, que ja me la sé de memòria però sempre funciona.

Vull que em miris d’aquella manera, que em recordis tots els detalls del dia que et vas enamorar de mi i que em repeteixis que t’has passat mitja vida buscant-me. Vull confessar-te que ningú em fa sentir com tu, que el teu somriure em desarma i que no conec cap refugi que sigui millor que els teus braços.

Vull que perdem el món de vista i que siguem els últims en sortir del restaurant. Que em donis la mà i passegem i que ens en fotem del que ens ha costat arribar fins aquí. Vull que em deixis besar-te mil i una vegades i que anem a ballar fins que s'amagui la lluna.

LA NIT I EL DIA

Ell s’allunya quan s’ofega
Ella s’ofega si ell s’allunya
I quan ell marxa del niu
ella enyora el seu caliu.

Ell vol gaudir en soledat
Ella vol el seu esguard
Ell és de poques paraules
i ella de molt pocs silencis.

Ella no en té mai prou
Ell és feliç quan plou
Ella vol dos-mil petons
Ell tant sols un o dos.

Com els dos pols d’un imant
que s’atrauen caminant,
venen de llocs diferents,
cercant camins convergents.

Dues maneres de fer,
dues formes d’estimar
que desitgen pel demà
trobar junts l'eternitat.