DIES DE VERTIGEN

No fa pas gaire, us parlava dels dies sublims, aquells en què sents que et pots menjar el món.
De vegades, però, tens més la sensació que és el món el que se't menja a tu.

Són dies grisos, ensopits, pesats... Respires amb la sensibilitat a flor de pell i els nervis a punt d'esclatar en qualsevol moment. Tens la impressió que, per més que lluitis contra el desànim, a mesura que avancen les hores, et vas fent més petita i menys important.

Poques vegades hi ha un motiu específic, senzillament estàs desinflada, avorrida, agobiada... Només tens ganes que s'acabi el dia com abans millor. Només desitges que algú sigui capaç d'entendre que no estàs per hòsties. Però l'apatia que et devora les entranyes és, alhora, la causa i l'efecte que, en dies com aquests, siguis tan poc procliu a deixar-te ajudar. D'una banda, ets absolutament conscient que el millor remei seria una abraçada eterna de qui t'estima tal com ets, amb els teus dies sublims i amb els teus dies nefastos. Però, de l'altra, la desídia et fa rebutjar qualsevol forma de consol.

Són dies tristos, apagats i catastròfics, perquè tot acaba sortint malament. Són dies de reflexió immadura, de rampells sobtats i de qüestionar-te moltes coses. Són dies d'alt i baixos, de trobar-te desubicada i sola, i de posar en entredit idees preconcebudes. Són dies de dubtes, d'anhels que fan por, de desitjos impossibles. Són dies de voler-ho tot i sentir que no tens res.

Són dies de vertigen.