LA DISTÀNCIA

Avui pensava en la distància... La distància entesa com l'interval d’espai o de temps que hi ha entre les persones o les coses.
Reflexionava, també, al voltant de la distància que en alguna ocasió sents que existeix entre tu i la resta del món.
Crec que no li donem la importància que mereix.
Pensava, a més, que és d'aquelles coses que té significats oposats depenent de cada moment.
M'explico: de vegades la necessitem, d'altres vegades la demanem, en alguna ocasió la temem i, fins i tot, de tant en tant la maleïm.
En relació amb l'espai, sempre m'ha molestat que els desconeguts amb qui coincideixo en llocs estrets no guardin una mínima distància amb mi. No perquè sigui esquerpa, ans al contrari, sóc d'aquelles dones que gaudeixen del contacte físic. Ara bé, si no conec la persona que tinc al davant (o al darrera, o al costat) no suporto que envaeixin el meu espai vital. Si això succeeix, faig els possibles per allunyar-me'n. 
I, per la mateixa regla de tres, m'agrada sentir ben a la vora les persones més importants de la meva vida. Sóc de fer infinitat de petons, carícies i abraçades als meus. Ho necessito. Com també necessito, en determinats moments, poder-me amagar entre els braços dels qui estimo, dels qui m'estimen.
Pel que fa a l'esfera temporal, malgrat el que diguin, la distància no fa l'oblit. Cada matí m'acomiado dels meus fills per anar a treballar i cada dia em sap greu. Evidentment, t'hi acostumes i no vas plorant per les cantonades. Però això no significa que et deixi de fer mal haver-te'n d'allunyar durant una pila d'hores. 
La distància que de vegades la vida posa entre tu i la resta de persones, i l'enyorança que sents aleshores, fan que t'adonis, precisament, de fins a quin punt aquells individus marquen el ritme de la teva existència. Quan la vida t'allunya dels qui estimes, per més temps que faci que han marxat i per més curta que sigui la distància física, si no són amb tu, la melangia pesarà sempre com una llosa damunt el teu pit.