EL CONTE DE LA MARE (IM)PERFECTA

Vet aquí una vegada que hi havia una mare que volia ser perfecta.

De tan com desitjava criar i educar els seus fills de la millor manera possible, s'atabalava i es frustrava. 

Volia que els petits de la casa mengessin de tot, però eren llepafils, com ella ho havia estat de petita.

Volia que fossin tranquils, però eren molt moguts i nerviosos, igual que ella.

Volia que no alcessin la veu, que respectessin el seu torn de paraula, que no s'aixequessin de la taula abans d'acabar el plat, que no brinquessin damunt del sofà, que no es barallessin mai entre ells, que demanessin totes les coses si us plau, que saludessin en entrar a una botiga, que donessin les gràcies si algú els donava un caramel i que sempre posessin bona cara...

PERÒ EREN NENS!

I, per tant, tan imperfectes com qualsevol ésser humà, i amb molta menys experiència a les esquenes que un adult.

Un dia va decidir no posar-se ella tan nerviosa. 

No volia estar de morros tot el dia.

No volia ser un corcó donant ordres a tort i dret, insistint-los una i una altra vegada que es comportessin bé.

I, d'ençà d'aquell dia, els infants van començar a mostrar-se més tranquils.

Ella va optar per no exigir-los tantes coses, cada dia, a tota hora.

I va comprovar, meravellada, que els seus fills anaven assolint fites. 

Mica en mica, sense que ella els estigués absolutament al damunt tot el dia, entre error i error, ells aconseguien grans encerts.

A la vida, com en tot, cal saber esperar i ser pacient. Cal entendre que totes les coses tenen el seu procés, i la maduresa d'un infant, també. 

I sobretot, sobretot, cal acceptar que no hi ha mares perfectes. Sinó que totes som (im)perfectes i, precisament per això, els nostres fills ens adoren. 

EL DIBUIX DEL CAP DE SETMANA

L'Hèctor té 4 anys i 9 mesos. Des que va començar l'escola, el curs passat, cada dilluns li fan fer el dibuix del cap de setmana. Al principi no li importava. Tot al contrari, més aviat li feia gràcia. Amb el temps, però, se'n n'ha anat cansant. Suposo que la rutina fa estralls i m'imagino que jo també acabaria atipant-me'n si tots els dilluns hagués de fer el dibuix en qüestió.

Aquest curs, fins i tot ha arribat a témer-lo. Li produeix angoixa. Per intentar ajudar-lo, he anat provant estratègies i, com a mare errant que sóc, les he anat modificant per trobar una solució òptima per a totes les parts. Primer calia esbrinar, més enllà del tedi que pugués provocar-li la tasca referida, el motiu real del problema. Fent ús de la meva mà esquerra, un xic d'insistència i aquells dots de detectiu que tots duem a dins, vaig dilucidar l'assumpte: l'Hèctor no vol fer el dibuix per la por de no fer-lo bé. Aleshores se'm va acudir que podíem  practicar. Cada diumenge al vespre repassaríem les activitats dutes a terme i, entre els dos, faríem un assaig del dibuix. Això va funcionar tant sols una setmana. El següent cap de setmana vaig fer jo sola les pràctiques.

Vaig optar per pensar jo mateixa en algun dels moments viscuts que creia que eren més fàcils d'il·lustrar i, com qui no vol la cosa, li proposava: «avui podries dibuixar una piruleta, perquè com vam anar al Museu de la Xocolata a fer el taller...». Tampoc no me'n vaig sortir. Durant algunes setmanes no li vaig dir res, per no atabalar-lo, i em vaig limitar a preguntar-li els dilluns al vespre: «com ha anat avui?». Després del «bé» habitual, li deia: «segur que el dibuix t'ha quedat fantàstic!».

Un dia em va dir: «avui he dibuixat que la mama i jo hem fet un pastís». Estupefacta, li vaig dir: «però si no n'hem fet cap!». «Ja ho sé -em va dir ell- però aquest dibuix em surt molt bé». Com us podeu imaginar, vàrem fer (o, més ben dit, vam fer veure que fèiem) pastissos durant unes quantes setmanes. A l'escola deuen pensar que una servidora té vocació de pastissera.

Aquest cap de setmana l'Hèctor s'ha superat. Sí, amics, els nens no deixaran mai de sorprendre'ns i reconec que, fent honor al nom del blog, m'he quedat patidifusa! Dissabte vàrem anar a veure una activitat de divulgació científica per a infants en la qual una narradora i una il·lustradora explicaven i pintaven un conte sobre la formació de la muntanya de Montserrat. Tornant de l'activitat, i donat que jo tenia fotos de l'espectacle on apareixien amb claredat les il·lustracions que s'havien anat creant durant la funció, vam dibuixar entre els dos les muntanyes de Montserrat, amb monestir inclós.

L'objectiu era que no tornés a inventar-se que havíem fet un pastís. Perquè no està bé dir mentides. Aquest matí estava jo més nerviosa que ell. La mestra al·lucinarà quan l'Hèctor faci el dibuix i li expliqui que hem anat a veure aquest espectacle, pensava jo...

 

Al vespre, emocionada, li he preguntat pel dibuix. «He fet les muntanyes, mama. Però m'han quedat tan grans que he hagut de dibuixar-nos també a nosaltres, i dir-li a la Maria Àngels que vam anar a Montserrat».

Visca la seva imaginació i la mare que el va parir!