NO ÉS TANT EL QUÈ COM EL COM

Moltes vegades no és tant el "què" com el "com".

Fa anys que ensenyo els meus fills que les coses es demanen "si us plau" i "sense cridar". Fins al punt que la petita de la casa tot sovint construeix frases de l'estil: -mama, si us plau i sense cridar, em pots posar aigua?. Adorable, oi? Normalment el seu germà replica: -has de dir si us plau i demanar-ho sense cridar, però no cal que diguis 'sense cridar', eh?. Això és tan sols una anècdota, però posa de relleu la importància que jo li dono al "com".

Cal predicar amb l'exemple i m'esforço medint sempre les paraules i procurant no perdre mai els papers. De vegades no me'n surto i no ho faig tan bé com voldria, suposo que sóc humana i, per tant, errant. Però no perquè em resulti difícil deixaré d'intentar-ho mai.

La magnitud del "com" es manifesta especialment quan demanem un favor, quan sol·licitem l'ajuda o col·laboració d'algú en algun assumpte. Depenent de la nostra forma de fer la petició, obtindrem una o una altra resposta i la reacció del nostre receptor variarà considerament. És molt probable que aquest "com" determini si la resposta és un sí o un no.

No menys important és el "com", per exexmple, alhora de comunicar males notícies, o quan expliquem a una criatura el que està bé i el que està malament, o quan fem tràmits burocràtics que ens treuen de polleguera.

Hi ha professions en què el "com" ho determina tot. Penseu en un metge: és de vital importància que sàpiga expressar de la millor manera possible el que ha d'explicar al pacient. O en un polític: són, o almenys haurien de ser, grans oradors, oi? Saben molt bé de quina forma cal parlar en cada moment. O en un periodista (i no miro ningú...): en aquest cas, fins i tot la qüestió pot esdevenir perversa perquè el posicionament, el punt de vista i la subjectivitat del reporter hi poden jugar un paper decisiu a nivell d'opinió pública.

Per algun estrany motiu, hi ha persones que ho porten francament malament. Algunes per manca de traça, de delicadesa, per falta de sensibilitat. D'altres perquè, directament, sembla que gaudeixin parlant malament, tractant la gent amb menyspreu i demanant les coses de males maneres. No sé quin gust hi troben. No comprenc quin benefici obtenen.

Si tots ens esmercéssim una mica més en mesurar com diem les coses, el món aniria molt millor. I ja seria sublim que ens fixéssim també en com fem les coses, però d'això en parlarem un altre dia!

:-)