LA NIT I EL DIA

Ell s’allunya quan s’ofega
Ella s’ofega si ell s’allunya
I quan ell marxa del niu
ella enyora el seu caliu.

Ell vol gaudir en soledat
Ella vol el seu esguard
Ell és de poques paraules
i ella de molt pocs silencis.

Ella no en té mai prou
Ell és feliç quan plou
Ella vol dos-mil petons
Ell tant sols un o dos.

Com els dos pols d’un imant
que s’atrauen caminant,
venen de llocs diferents,
cercant camins convergents.

Dues maneres de fer,
dues formes d’estimar
que desitgen pel demà
trobar junts l'eternitat.

POESIA VISUAL AL MERCAT DE LES FLORS

Encara no havia tingut l'oportunitat de veure'l ballar en directe i reconec que les expectatives eren elevades: pel que havia sentit a dir, per algun treball vist en vídeo i pel llinatge artístic al qual pertany i que, necessàriament, duu tatuat al seu ADN. Un artista neix artista, perquè el talent no s'adquireix, el talent és té. I a un artista se'l reconeix en el mateix instant en què trepitja l'escenari.

Així va ser. Tan bon punt l'Isaac Montllor va entrar a escena, vaig saber que era un ballarí excepcional. És precís en els seus moviments, ferm en les seves passes i d'una delicadesa rítmica exquisida. La seva presència a l'escenari posa de manifest tota l'experiència acumulada en més de catorze anys de professió.

La CND presentava aquest cap de setmana Nippon-Koku al Mercat de les Flors. Sota aquest títol amb reminiscències clarament orientals i que significa "Estat del Japó", s'ha estrenat a Barcelona una peça de llarga durada (75 min) concebuda, creada i coreografiada per Marcos Morau, director fundador de la companyia La Veronal. Morau crea treballs a partir de paisatges geogràfics. En aquest cas, l'argument se situa en un hipotètic final de la Segona Guerra Mundial al Japó i ens parla del poder, de com s’enfronten les persones amb l'autoritat. Un grup de soldats, suposadament poderosos, són en un lloc sense identificar. No tenen ningú a qui manar, ni civils, ni ostatges ni altres soldats. Són dirigents fora de lloc, en un espai on no arriba mai la guerra.

En aquest context aparentment fred, hostil i inhòspit, els moviments del cos de ball de la CND, sovint a una velocitat trepidant però d'una precisió extraordinària, transporten l'espectador a un món de sensacions de mil colors, passant de la desesperació del suïcidi a la calma d'una geisha. La música, composada per Luis Miguel Cobos expressament per a l'espectacle, harmonitza tant amb les diferents coreografies concebudes per al muntatge que aconsegueix que el públic se senti part integrada de la peça.

ENTRE LA MÚSICA I EL SILENCI

«A un home se'l coneix pel seu silenci», em va dir una vegada.

Ell ho és prou, de silenciós. En el silenci troba la pau que necessita per sentir-se a gust. És una d'aquelles persones que sap escoltar bé, que respecta estrictament el torn de paraula i exigeix que també ho faci el seu interlocutor.

Per acompanyar-lo en el silenci, toca la guitarra. Porta la música a les venes. Es va criar amb ella i viu per a ella. Sense música es marciria i se l'estima tant que recorda les lletres i els acords de milers i milers de cançons.

De mirada eterna i lluent, la serenor que transmet sembla la de la mar quan arriba a la sorra d'una platja solitària. Quan està pensatiu té un posat més aviat seriós i quan riu és com si sortís el sol. Hi ha poques persones amb un somriure tan bonic, tan net, tan pur i tan encomanadís. Estima la seva terra amb convicció i protegeix la família amb devoció.

I perquè no sigui dit que només li veig les gràcies, us confessaré que pot arribar a ser molt cabut, un xic obstinat, tirant a casacarràbies, i una mica tastaolletes.

Però, què hi farem? Com diu aquella cançó: «no és perfecte, però s'assembla a allò que, simplement, sempre havia somiat» i enlloc em trobo més a gust que entre els seus braços.

RAFEL BISQUERRA: «L’estrès, l’ansietat i la violència són manifestacions de l’analfabetisme emocional»

Quan arribo al seu despatx em rep amb un somriure generós. La seva mirada és, en el sentit estricte de la paraula, transparent. El color blau cel dels seus ulls sintonitza amb la lluminositat del matí. Havia tingut l’oportunitat de veure’l en alguna entrevista a la televisió, però en persona encara resulta més afable, més amable, més planer. Fa vint anys que centra la seva recerca en l’educació emocional i ha publicat nombrosos llibres sobre la matèria. L’últim, Cuestiones de bienestar (Síntesis, 2013), acaba de sortir del forn per combatre la concepció unilateral que sovint es té del benestar, com una qüestió únicament econòmica, i demostrar que hi ha molts i diversos tipus de benestar.

Rafael Bisquerra Alzina és catedràtic d'Orientació Psicopedagògica a la Universitat de Barcelona i director de màsters i postgraus en aquesta universitat. Fundador i primer director del GROP (Grup de Recerca en Orientació Psicopedagògica), i fundador de la Fundació per a l'Educació Emocional, actualment treballa preparant el Congrés Internacional d’Educació Emocional que tindrà lloc a la UB del 4 al 6 d’abril.

- La recerca de la felicitat ha estat present en el decurs de la història i queda palès fent un cop d’ull als principals corrents filosòfics. Tots volem ser feliços i sentir-nos bé. ¿Hi ha algun elixir màgic per aconseguir-ho, és una missió impossible o és quelcom que cal treballar amb esforç i bona predisposició?

No hi ha elixir màgic. Però tampoc és una missió impossible. És una qüestió emocional que depèn de les actituds, de la voluntat i del que fem. Cadascú construeix el seu propi benestar (o malestar), encara que sovint no en siguem conscients. I amb això contribuïm al benestar (o malestar) social.

- El benestar veu mermat per circumstàncies adverses com ara malalties, l’atur o la mort d’éssers estimats… ¿Com es pot lluitar contra el desànim que et provoca tot això?

Sempre hi ha motius de sobra pel malestar. Sempre ha estat així. Sobretot en situacions summament adverses, el més fàcil és caure en el desànim i la negativitat. El que és realment heroic és decidir adoptar una actitud positiva davant la vida que ens obri la porta al benestar. No es gens fàcil; però és possible. És una qüestió de voluntat, d’actitud, de consciència i de regulació emocional. D’alguna manera implica anar contracorrent. Però val la pena.

- Assegura que existeixen diversos tipus de benestar: el material, el físic, el social, l’emocional, el professional i el de les organitzacions. Es poden treballar per separat? Quin hauríem de prioritzar? La consecució d’un tipus de benestar et porta a l’altre?

Sí que es poden treballar per separat i, de fet, es fa així en moltes situacions.  Tal com s’exposa en el llibre Cuestiones sobre bienestar hi ha moltes persones i organitzacions que només es preocupen del benestar material. Ara bé, si volem créixer com a persones amb tota la complexitat i integritat que això suposa, cal un desenvolupament harmònic i equilibrat de tots els tipus de benestar. Cal que la taula estigui equilibrada; no hiperdesenvolupada d’una pota i curta de les altres. És important treballar pel benestar global, tant personal com social. Cal desenvolupar persones i organitzacions orientades al benestar global; no únicament per assolir el benestar material, sinó també el benestar emocional. Hi ha una gran interacció entre els distints tipus de benestar. Però sovint no en som conscients i ens centrem exclusivament en el benestar material, la qual cosa produeix desequilibris que poden derivar en ansietat, estrès, depressió, consum de drogues, violència, etc., que són manifestacions de l’analfabetisme emocional, que no fa més que produir malestar.

- En les mateixes condicions, un individu pot sentir-se feliç i un altre, en canvi, viure angoixat. Quin pes hi té la subjectivitat en qualsevol dels tipus de benestar?

L’autèntic benestar és eminentment subjectiu. En les mateixes situacions una persona podrà gaudir d’un cert benestar i en un altre individu predominarà el malestar. Això depèn de les valoracions que en fem de la realitat que ens envolta. Tal com va dir el filòsof grec Epictet, no estem pertorbats pels fets en sí, sinó per la forma que tenim de valorar-los i viure’ls. Precisament perquè l’autèntic benestar és subjectiu i emocional, depèn en gran mesura d’un mateix, de les pròpies actituds i de la voluntat.

- Es pot treballar el benestar dels infants? Podem educar-los emocionalment perquè en el futur siguin adults més feliços?

Hi ha investigacions que s’encaminen en aquesta direcció. No en el sentit de donar-los-ho tot fet, ni molt menys. Es tracta de demostrar-los que es pot ser més feliç implicant-se amb entusiasme en projectes que ens apassionen que no pas amb una actitud passiva. És una manera de comprendre que el benestar no és una cosa fàcil, sinó que requereix esforç. És com descobrir que si un té fred té ganes de posar-se a la vora el foc per escalfar-se; però en realitat, és qui s’esforça en acumular la llenya  i encendre el foc perquè els demés es puguin escalfar el que millor es treu el fred de sobre.

- El benestar s’encomana?

El contagi emocional és una realitat: les emocions s’encomanen. Tot ens hem trobat amb persones amb les quals, després de deu minuts de parlar-hi, tenim la sensació que som un globus punxat amb una agulla i ens quedem sense energies. Tanmateix, de vegades et trobes amb persones que et transmeten energia positiva i entusiasme i al cap d’una estona d’estar amb elles sembla com si haguessis rebut un “xute” d’energia i tens ganes de repetir. També hi ha determinats contextos (per exemple reunions de treball) on sembla que hi ha un clima emocional tòxic on no t’atreveixes a dir res perquè saps que diguis el que diguis hi haurà algú que et llançarà l’artilleria pesada a sobre i et deixarà planxat. En canvi, a vegades es pot generar un clima emocional positiu on ens sentim còmodes per expressar-nos, per compartir i per estimular la creativitat grupal. El repte que tenim és distingir de quins contextos ens volem deixar contagiar i de quins, no. I sobretot, quins climes emocionals ens proposem contribuir a contagiar i quins no. D’això en depèn en gran mesura el benestar personal i social.

Trobareu més informació del llibre a: http://www.sintesis.com/psicologia-educacion-206/cuestiones-sobre-bienestar-libro-1808.html

PASSIÓ PER LA RÀDIO

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio.

Aquest és, sense cap mena de dubte, el mitjà de comunicació que més t'enganxa quan el tastes. 

Recordo amb un grau de detall extraordinari el meu primer dia de ràdio i tots els que han vingut després. La ràdio m'ha regalat sensacions que ni hauria imaginat que existien.

La ràdio és viva, és espontània, és àgil i fresca. La ràdio és més íntima i propera que la premsa i, alhora, més senzilla, més immediata i menys sofisticada que la tele.

La relació que el locutor estableix amb l'oient és gairebé d'amistat, per la complicitat que et permet el canal.  

Aquesta és la màgia de la ràdio i la coneixen molt bé tots els oients de pura raça, aquells que es lleven amb el seu dial preferit, els que no saben adormir-se sense el transistor, aquells que en els trajectes de cotxe van sempre acompanyats del so de les ones... 

I que coneixem també al detall els periodistes que hem tingut la sort de gaudir de l'espectacle fantàstic que té lloc al locutori quan ets on air.  

Només la ràdio permet dissimular sobre la marxa accidents o imprevistos que sorgeixen en directe
Per tot això, la ràdio és única, és apassionada i és incomparable.

Feliç dia de la ràdio a tots!

EL MISTERI DE LA VIDA

Sóc de tarannà optimista, vitalista i entusiasta. Suposo que, com tothom, procuro ser tan feliç com puc i, si més no, lluito per anar una mica més enllà del simple fet de “sobreviure”.

He de reconèixer que el vent bufa al meu favor perquè tinc feina ─que avui en dia és gairebé un miracle─, la millor família del món, grans amics imprescindibles i un company de viatge que completa la meva sort.

Seria una beneita desagraïda si, en aquestes condicions, no valorés tot el que tinc.

Aquests paràmetres, tot i no dependre exclusivament de mi, tenen en comú que els puc cuidar. És a dir, si treballo amb esforç possiblement no perdré la feina, i si m'estimo els meus per damunt de tot, si em preocupo per ells, si hi sóc incondicionalment quan em necessiten, ells també em faran costat a mi.

Fins aquí tot va bé. En aquestes condicions, procurar ser feliç és pràcticament una obligació moral.

Tanmateix, hi ha un altre aspecte que, de fet, és el més important: la salut. D’aquest depenen tota la resta i, malauradament, l’atzar hi juga un paper decisiu.

Cada dia tinc més clar que és una autèntica loteria. Que va com va…

I no em val això de fer una dieta equilibrada, practicar exercici regular, no provar el tabac ni les drogues, beure alcohol amb moderació i fer-se revisions mèdiques periòdiques.

Sabeu què? Que a la merda tot això!

Les plantes infantils dels hospitals estan plenes de criatures que, evidentment, ni han fumat ni han begut i, en canvi, la vida les ha estafat. Cada vegada són més els joves de la meva generació que ens deixen, sense més, sense haver fet res mal fet. A diari, centenars de famílies s’esquincen per la pèrdua d’un dels seus membres.

El nostre pas per aquest món, si ens parem a pensar-hi una mica, sembla una tòmbola macabra. Sabem que avui i ara hi som. Però del que esdevindrà d’aquí a deu minuts no en tenim ni idea. Deu ser el famós misteri de la vida. Un misteri que, per què negar-ho, em neguiteja.

Qui no ha desitjat alguna vegada poder preveure el futur?

Encara que, ben mirat, de què ens serviria conèixer quina és la nostra data de caducitat?

Creieu que podríem fer com si res sabent que la setmana que ve ens toca abandonar el vaixell?

És clar que no. Seria una bogeria.

Per això sempre acabo fent la mateixa reflexió: cal aprofitar tots els bons moments viscuts i compartits, perquè això és tot el que ens endurem d’aquest periple.

NO ÉS TANT EL QUÈ COM EL COM

Moltes vegades no és tant el "què" com el "com".

Fa anys que ensenyo els meus fills que les coses es demanen "si us plau" i "sense cridar". Fins al punt que la petita de la casa tot sovint construeix frases de l'estil: -mama, si us plau i sense cridar, em pots posar aigua?. Adorable, oi? Normalment el seu germà replica: -has de dir si us plau i demanar-ho sense cridar, però no cal que diguis 'sense cridar', eh?. Això és tan sols una anècdota, però posa de relleu la importància que jo li dono al "com".

Cal predicar amb l'exemple i m'esforço medint sempre les paraules i procurant no perdre mai els papers. De vegades no me'n surto i no ho faig tan bé com voldria, suposo que sóc humana i, per tant, errant. Però no perquè em resulti difícil deixaré d'intentar-ho mai.

La magnitud del "com" es manifesta especialment quan demanem un favor, quan sol·licitem l'ajuda o col·laboració d'algú en algun assumpte. Depenent de la nostra forma de fer la petició, obtindrem una o una altra resposta i la reacció del nostre receptor variarà considerament. És molt probable que aquest "com" determini si la resposta és un sí o un no.

No menys important és el "com", per exexmple, alhora de comunicar males notícies, o quan expliquem a una criatura el que està bé i el que està malament, o quan fem tràmits burocràtics que ens treuen de polleguera.

Hi ha professions en què el "com" ho determina tot. Penseu en un metge: és de vital importància que sàpiga expressar de la millor manera possible el que ha d'explicar al pacient. O en un polític: són, o almenys haurien de ser, grans oradors, oi? Saben molt bé de quina forma cal parlar en cada moment. O en un periodista (i no miro ningú...): en aquest cas, fins i tot la qüestió pot esdevenir perversa perquè el posicionament, el punt de vista i la subjectivitat del reporter hi poden jugar un paper decisiu a nivell d'opinió pública.

Per algun estrany motiu, hi ha persones que ho porten francament malament. Algunes per manca de traça, de delicadesa, per falta de sensibilitat. D'altres perquè, directament, sembla que gaudeixin parlant malament, tractant la gent amb menyspreu i demanant les coses de males maneres. No sé quin gust hi troben. No comprenc quin benefici obtenen.

Si tots ens esmercéssim una mica més en mesurar com diem les coses, el món aniria molt millor. I ja seria sublim que ens fixéssim també en com fem les coses, però d'això en parlarem un altre dia!

:-)