LA PRIMERA ESCOLA

S’apropa el final del curs. Cada any hi ha un punt d’inflexió en aquest moment perquè, si bé és cert que la tradició marca que l’any acaba pels volts de Nadal, jo tinc més sensació de fi de cicle quan arriben els mesos de juny i juliol, que no pas a 31 de desembre.

Enguany és especialment significatiu per molts motius. Un d’ells, que la meva filla menuda finalitza el seu ensenyament a la llar d’infants i ja està inscrita a l’escola del seu germà, al “cole dels grans!”. Ella està tan il·lusionada! Tot a la vida són etapes i qualsevol pas d’una a l’altra sempre és positiu.

Jo també estic contenta, tanmateix, no us negaré que sento certa tristesa. No perquè la nena se’m faci gran (que també), sinó sobretot perquè em fa llàstima que acabi la seva escolarització a l’Escola Infantil Copèrnic.

En aquests moments tan complicats per al sector educatiu, amb retallades severes i injustes i lleis inversemblants i fetes amb la punta del nas, vull posar de manifest que, probablement, dins de l’àmbit de l’ensenyament, un dels sectors més vulnerables i que més ha patit aquesta crisi ha estat el del col·lectiu de les escoles bressol, llar d’infants, escoles infantils o com se les vulgui anomenar. I crec que és just i necessari que es posi de relleu la importància dels centres que se centren en aquesta etapa educativa, dels 0 als 3 anys, perquè tinc la sensació que tot sovint queda menystinguda.

Totes les etapes escolars són importants. En totes elles cal esperar la màxima professionalitat i dedicació dels mestres que tutoritzen els nostres fills en horari escolar. Ara bé, he de reconèixer que a mi, patidora de mena, una de les qüestions que més m’amoïnava quan vaig ser mare era pensar que, després de la baixa maternal, quan les criatures encara són tan petites, els meus petits passarien vora 8 hores amb un grup de persones desconegudes.

Aquesta por, qualsevol neguit i la més mínima sospita que les coses podien anar malament es van esvair quan vaig conèixer la Filo, directora de l’Escola Infantil Copèrnic. Ella i el seu gran equip de professionals han fet que tots aquests anys jo me n’hagi anat a la feina amb un somriure d’orella a orella i la tranquil·litat que la criatura no només estaria atesa, mimada i cuidada sinó que, a més, rebria una excel·lent educació en valors.

L’entusiasme, dedicació, esforç i professionalitat de tot l’equip que treballa a la Copèrnic són dignes d’admirar. Diàriament es proposen nous reptes i s’escarrassen perquè la nostra quitxalla surti millor preparada.

El primer dia que la Valèria em va dir que verd en anglès era green vaig al·lucinar. Ara ni se’m fa estrany escoltar-la taral·lejar una cançó sencera en anglès.

Gràcies, Filo. Gràcies a tu i tot el teu equip.

LA FELICITAT

És curiós com hi ha dies que, per més coses que facis i més motius tinguis per estar esgotada, sents que res ni ningú pot aturar-te. Aquests dies especialment enèrgics, permeteu-me l'expressió, molen molt.

De vegades ja et lleves així, de vegades no. Sovint la sensació va in crescendo a mesura que avancen les hores. Com més feina fas, menys mandra et fa fer-ne més, com més idees tens, més entusiasme poses en pensar-ne de noves, com més somrius més ganes tens de riure de nou.

Et sents, senzillament, feliç. 

En aquests dies m'agrada molt fer un exercici: repasso minuciosament la meva vida. El que sóc, el camí realitzat per arribar fins aquí, l'educació que em van regalar de petita, el pas per l'escola, l'institut i la facultat, les múltiples i variades feines que he tingut (enguany farà ja vint anys que treballo), les grans persones que m'han acompanyat en el decurs del trajecte, les que malauradament ja no hi són, les dues personetes que han arribat per quedar-se i que depenen de mi, i el meu imprescindible, sense l'amor incondicional del qual jo no seria el que sóc.

Aleshores em sento tan afortunada que només puc estar agraïda. I aquesta plenitud em dóna forces per donar i per vendre i la capacitat de fer front a qualsevol repte que em proposi. 

TAN SENZILL COM CREURE'T-HO

Tenir la certesa que tot anirà bé ajuda a que les coses surtin bé. És una qüestió d’actitud. És tan fàcil com creure-t’ho. Tanmateix, n’has d’estar convençut de debò. No s’hi val només a fer-ho veure.

La teoria, que a priori sembla d’allò més senzilla, es pot aplicar sempre. Tant hi fa que es tracti d’una qüestió d’estat com que sigui una fotesa.

Perquè els teus desitjos es facin realitat, el més important és el convenciment que posis en la persecució dels mateixos. L’estat d’ànim hi juga un paper fonamental. El desànim, la por o els dubtes són els pitjors enemics de l’optimisme i la manera més efectiva de combatre’ls és, com acostumo a dir jo, a base d’amor. Perquè un objectiu s'acompleixi amb èxit cal posar-hi molt d’amor i afegir-hi dedicació, un bon gruix d’entusiasme i un xic d’il·lusió. Dit així sona bé, oi?

Un exemple pràctic: si quan he començat a escriure aquest article no m’hi hagués posat amb ganes, no hauria passat ni de la segona línia. El poder del convenciment és crucial. Hem de partir de la hipòtesi que es pot aconseguir qualsevol propòsit. Només amb aquesta premissa serem capaços de vèncer la desesperació quan el camí ens posa traves.

Malgrat que l’escenari actual és el que és, avui més que mai hem de procurar sentir-nos capaços d’assolir totes les fites que ens anem fixant, perquè la vida no és res més que això: la lluita per les petites coses que, sumades una a una, esdevenen grans tresors i ens atorguen moments de felicitat sublim.

L'OFICI DE SER MARE

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans "ofici" significa "allò que hom està obligat a fer pel càrrec que ocupa". És ben legítim, doncs, atribuïr la qualitat d'ofici al rol de ser mare.

És un ofici que s'aprèn com els d'abans, treballant-hi sobre el terreny i, en el millor dels casos, amb una o més mestres que estan en actiu des de fa anys i poden ajudar-te i aconsellar-te basant-se en la seva experiència (sovint la pròpia mare). N'aprens a base d'equivocar-te moltes vegades.

És una feina a temps complert però sense cap tipus de remuneració econòmica. No hi pots faltar mai, no pots agafar la baixa, no tens vacances ni disposes d'un/a superior a qui puguis queixar-te de les condicions.
Tanmateix, és un dels oficis amb major responsabilitat social i un dels més gratificants, ja que els infants que les mares convertim en adults avui esdevindran la societat del demà.


No hi ha manual d'instruccions, cada fill és un món, cada etapa és un nou repte i cada dia una nova aventura. Sovint t'hi has d'enfadar i hi ha moments realment durs. La sensació d'impotència que provoca no saber com fer que els fills acatin les normes i obeeixin és majúscula quan constates que es passen les teves ordres per l'arc del triomf. Fer plorar els qui més estimes és terrible però en determinades ocasions no tens cap altra alternativa. Intentes sempre conservar la calma i mantenir-te serena. No obstant, per més paciència que tinguis, de vegades se t'acaben els recursos i acabes alçant la veu més del que voldries. Aleshores, la temptació de tirar la tovallola és llaminera.

Malgrat tot, la responsabilitat del deure i la certesa que ningú com tu, la mare, sabrà inculcar als infants els valors i els coneixements necessaris per moure's pel món amb facilitat, et fan mirar endavant i seguir barallant-hi per fer-los millors persones.

A més, per més mal que et faci a tu renyar-los, has de saber que a ells el disgust els dura molt poc. Afortunadament, són supervivents resilients i de seguida estan a punt per somriure de nou.

EL PES DEL DUBTE

Prendre decisions no és fàcil.
I quan no es tracta d'una qüestió de pa sucat amb oli, sinó d'aquelles tries que probablement marcaran un abans i un després en la teva vida, encara ho és menys.
Davant d'un mar de dubtes només se t'acut demanar l'opinió dels més propers.
Explicar la situació una i una altra vegada i escoltar el que la resta opinen sobre el tema, t'ajuda a alleugerir l'angoixa. A més, parlar-ne et fa ampliar la perspectiva i acumules arguments que al final t'ajudaran a escollir. Tanmateix, a banda d'aquests beneficis, l'opció de preguntar té un risc: a més persones consultades, més diversitat d'opinions.
Altra vegada el neguit, altra vegada més dubtes, altra vegada sentir-se com si fossis al capdamunt d'un gratacels i estiguessis a punt de caure al buit.
És d'aquells moments en què imagines el teu caparró per dins i el visualitzes traient fum, a tota màquina.

Entre tota la gent consultada... a qui se suposa què hauries de fer-li cas?
A qui més t'estimes?
A qui ja tingui experiència en assumptes similars?
Al més agosarat?
Al més conservador?
A qui en sap més?

Aquesta tarda hi pensava.
He arribat a la conclusió que, després d'escoltar totes les veus, l'única opció possible, i la que a la llarga et benefiaciarà més, és decidir per tu mateixa.
La decisió l'has de prendre tu. Per diversos motius: en primer lloc, perquè la intuïció d'un mateix no s'ha de menystenir; en segon lloc, perquè "qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa", i per últim perquè si t'equivoques, t'equivoques tu, i t'estalvies enfadar-te amb ningú.

LA MILLOR MEDECINA

Poques vegades et sents tan vulnerable com en un quiròfan. Hi fa un fred extrem. Tant, que no saps si tremoles per les temperatures gèlides o pels nervis que comporta trobar-te, nua i absolutament desprotegida, a les mans d'una sèrie de professionals que, tot i que faran la seva feina de la millor manera possible, no els havies vist mai abans i, amb sort, no els tornaràs a veure més.

El verd presideix l'espai. Suposo que és estratègic, per allò que el verd és el color de l'esperança, no? La perspectiva que tens en tot moment és de contrapicat: tu estàs estirada al llit i totes les persones que s'apropen a parlar-te estan de peu i et miren des de dalt. Gairebé no els distingeixes els rostres, perquè duen barret i mascareta, però ells es presenten, et diuen el nom i quin és el paper que desenvoluparan durant la intervenció.

Ni el Valium 5 de sota de la llengua, ni totes les atencions del personal, ni tampoc els esforços que fas tu per intentar conservar la calma aconsegueixen evitar uns nervis que només s'esvairan quan l'anestèsia faci el seu efecte. Per això el teu gran aliat és l'anestesista. Si més no, d'ell o ella dependrà que l'estona que passis al quiròfan sigui més o menys agradable. Porto unes quantes operacions a les espatlles i us puc assegurar que hi ha moltes formes de subministrar l'anestèsia. Tanmateix, has de procurar ser agraït amb tots i cadascun dels membres de l'equip mèdic de la sala perquè, de fet, ells són adorables i atents, almenys jo sempre he tingut la sort de trobar-me amb professionals absolutamnet amables.

 

Per important o menor que sigui la cirurgia, el millor moment de tots és, sens dubte, quan escoltes una veueta dolça que primer ve de lluny i poc a poc es va apropant i et diu: "hola, Patrícia, ja estem, ja hem acabat, ara estaràs una estona a reanimació i quan l'efecte de l'anestèsia hagi marxat del tot, et deixarem veure la teva família". 

No crec que mai com aleshores desitgis amb tanta intensitat veure la persona que és a l'altra banda del quiròfan esperant per recordar-te que el pitjor ja ha passat. El seu somriure còmplice i la seva mirada tendra seran la millor de les medecines i el primer pas per a una bona recuperació.

LES PRESSES NO SÓN BONES

"Corre! Va... Espavila! ...Corre!"

Per més aviat que posi el despertador, fa temps que tinc la sensació que sempre vaig tard, que permanentment tinc pressa, que els minuts passen volant i que les hores s'esvaeixen sense que jo hagi tingut temps de fer tot el que tenia previst.

Aquest fet em preocupa, i no només per l'estrès que això provoca en mi. M'amoïna especialment pels meus fills. Perquè, inevitablement, els transmeto i els encomano aquest neguit, aquest sentiment que sempre perdem el tren. De fet, la cantarella "Corre! Va... Espavila!" s'ha convertit en quelcom massa habitual a casa, i no m'agrada.

Des de ben menuda he sentit a dir que "les presses no són bones". La teoria me la sé de sobres! Tanmateix, m'adono que –gairebé sempre– corro prenent el cafè amb llet del matí, corro preparant els esmorzars per als nens i m'afanyo per tenir a punt el dinar que m'enduc a la feina. Corro portant els petits a escola, corro cap a l'oficina, corro dins de la feina per enllestir-ho tot i torno a córrer en sortir d'allà per poder ocupar-me de les tasques pròpies d'una mestressa de casa. Corro per tenir el sopar llest i perquè el xandall dels petits estigui a punt per l'endemà. I, finalment, corro per anar al llit ben d'hora, ben d'hora, perquè l'endemà el despertador sonarà aviat i he de tenir temps d'arribar a tot arreu.

Tant és així que quan, pel que sigui, disposo d'una estoneta lliure se'm fa molt estrany, i tinc tendència a omplir aquest buit imposant-me tasques diverses.

Però això s'ha acabat. Avui he decidit que ja n'hi ha prou de córrer. Que penso prendre'm la vida d'una altra manera. Donant a cada cosa el temps que mereix. Respirant cada minut a minut. Gaudint al màxim de cada petit gran instant. El món ja va prou de pressa i no cal que jo corri tant. Estic convençuda que les coses sortiran igual o fins i tot millor.