És un ofici que s'aprèn com els d'abans, treballant-hi sobre el terreny i, en el millor dels casos, amb una o més mestres que estan en actiu des de fa anys i poden ajudar-te i aconsellar-te basant-se en la seva experiència (sovint la pròpia mare). N'aprens a base d'equivocar-te moltes vegades.
És una feina a temps complert però sense cap tipus de remuneració econòmica. No hi pots faltar mai, no pots agafar la baixa, no tens vacances ni disposes d'un/a superior a qui puguis queixar-te de les condicions.
Tanmateix, és un dels oficis amb major responsabilitat social i un dels més gratificants, ja que els infants que les mares convertim en adults avui esdevindran la societat del demà.
No hi ha manual d'instruccions, cada fill és un món, cada etapa és un nou repte i cada dia una nova aventura. Sovint t'hi has d'enfadar i hi ha moments realment durs. La sensació d'impotència que provoca no saber com fer que els fills acatin les normes i obeeixin és majúscula quan constates que es passen les teves ordres per l'arc del triomf. Fer plorar els qui més estimes és terrible però en determinades ocasions no tens cap altra alternativa. Intentes sempre conservar la calma i mantenir-te serena. No obstant, per més paciència que tinguis, de vegades se t'acaben els recursos i acabes alçant la veu més del que voldries. Aleshores, la temptació de tirar la tovallola és llaminera.
Malgrat tot, la responsabilitat del deure i la certesa que ningú com tu, la mare, sabrà inculcar als infants els valors i els coneixements necessaris per moure's pel món amb facilitat, et fan mirar endavant i seguir barallant-hi per fer-los millors persones.
A més, per més mal que et faci a tu renyar-los, has de saber que a ells el disgust els dura molt poc. Afortunadament, són supervivents resilients i de seguida estan a punt per somriure de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada