LES PRESSES NO SÓN BONES

"Corre! Va... Espavila! ...Corre!"

Per més aviat que posi el despertador, fa temps que tinc la sensació que sempre vaig tard, que permanentment tinc pressa, que els minuts passen volant i que les hores s'esvaeixen sense que jo hagi tingut temps de fer tot el que tenia previst.

Aquest fet em preocupa, i no només per l'estrès que això provoca en mi. M'amoïna especialment pels meus fills. Perquè, inevitablement, els transmeto i els encomano aquest neguit, aquest sentiment que sempre perdem el tren. De fet, la cantarella "Corre! Va... Espavila!" s'ha convertit en quelcom massa habitual a casa, i no m'agrada.

Des de ben menuda he sentit a dir que "les presses no són bones". La teoria me la sé de sobres! Tanmateix, m'adono que –gairebé sempre– corro prenent el cafè amb llet del matí, corro preparant els esmorzars per als nens i m'afanyo per tenir a punt el dinar que m'enduc a la feina. Corro portant els petits a escola, corro cap a l'oficina, corro dins de la feina per enllestir-ho tot i torno a córrer en sortir d'allà per poder ocupar-me de les tasques pròpies d'una mestressa de casa. Corro per tenir el sopar llest i perquè el xandall dels petits estigui a punt per l'endemà. I, finalment, corro per anar al llit ben d'hora, ben d'hora, perquè l'endemà el despertador sonarà aviat i he de tenir temps d'arribar a tot arreu.

Tant és així que quan, pel que sigui, disposo d'una estoneta lliure se'm fa molt estrany, i tinc tendència a omplir aquest buit imposant-me tasques diverses.

Però això s'ha acabat. Avui he decidit que ja n'hi ha prou de córrer. Que penso prendre'm la vida d'una altra manera. Donant a cada cosa el temps que mereix. Respirant cada minut a minut. Gaudint al màxim de cada petit gran instant. El món ja va prou de pressa i no cal que jo corri tant. Estic convençuda que les coses sortiran igual o fins i tot millor.