SOMNIS QUE NO ACABEN BÉ

Ets al centre de la ciutat i se t'acut trucar la mare per convidar-la a dinar fora. Quan agafes el telèfon, t'adones que no recordes el seu número. Com pot ser que no sàpigues el mòbil de la mare? És que fa molt temps que no el marques, penses. Vas a la pantalla dels "preferits". Marc, Telekita, Papa, Tieta Núria i Víctor. La mama no hi és. No passa res. Sense saber com, marques el número i parles amb ella. Declina la invitació, es veu que ja té el dinar enllestit: pollastre a la planxa i amanida. I, de fet, t'està esperant.

De camí cap allà, lligues caps: fa temps que no marques el seu mòbil i no la tens als "preferits" perquè fa més de deu anys que no la truques. Ella és morta des del 2005 i tu estàs somiant. Comences a córrer com mai per arribar a casa i trobar-la encara que sigui en somnis. Desitges tantíssim veure-la que, si cal, creuaràs Barcelona volant.

Quan arribes, la casa és buida. Tan buida com el teu cor. Tan hostil i tan aspre que et despertes de cop. Tanques els ulls de nou i la busques. La busques desesperadament. Potser no has mirat bé. Potser... Però res.

En moments com aquest voldries creure en els miracles. Enveges tots els devots i la seva fe cega. Avui et feia més falta que cap altre dia. Per què havia d’acabar malament el somni?

INTERESSOS, PREFERÈNCIES I GUSTOS DELS MEUS LECTORS

Ara que està tan de moda quantificar-ho tot i elaborar rànquings, volia saber quins són els posts del blog Patidifusa.cat que han tingut més visites. Tenia ganes de fer-ho. Per res en especial, més enllà de la curiositat. Com a divertimento i per esbrinar  una mica quins són els interessos, preferències i gustos dels meus lectors.

En total he publicat més de cent-cinquanta textos i el podi l’encapçalen clarament tres entrevistes, cosa que em fa pensar que compartiu amb mi la devoció per aquest gènere. L’or se l’endú La Nina da Lua i el punt d’inflexió que li ha canviat la vida, amb la contundent xifra de 5.555 visites. Suposo que hi té força a veure –a banda que ella s’ho val– el fet que l’entrevista està publicada també en versió castellana. Per darrere d’ella, superant les cinc-centes visites en ambdós casos, les converses amb dos homes als quals admiro: l’Edu i el Txabi (Eduard de Vicente, un home de pel·lícula i Txabi Franquesa: «L’humor crea vincles. Els teus amics ho són en tant que tenen el mateix codi humorístic que tu.»).

Compartint el mig miler de visites, l’últim post que he escrit i que està dedicat a la meva àvia Mercedes: Tots contents, excepte tu. I, per darrere d’aquest, n’hi ha tres més que fan referència, també, a persones molt properes a mi: l’Ovidi Montllor (M’aclame a tu, Ovidi), la meva mare (Una gran dona) i el meu fill gran (Un diamant en brut).

Jo i les meves circumstàncies, la constatació que els fills passen Per davant de tot i l’Adéu a alguns mites relacionats amb l’educació superen les dues-centes cinquanta visites, seguides de molt a la vora per tres reflexions que m’encanta que us agradin perquè són dolces com elles soles: Els petons, Fly me to the moon i Nuvis als setanta anys.

Doncs ja està. Ja ho he fet. Tafaneria saciada. Ara caldrà veure quantes visites té aquest post i si en són moltes voldrà dir que sou tan xafarders com jo.

TOTS CONTENTS, EXCEPTE TU

Avui en fas 93 i tots estem contents, excepte tu.

"No hi ha res per celebrar", respons al meu "Felicitats".

Saps de sobres que t'entenc. N'hem parlat obertament, de les ganes de marxar que tens. I no et culpo, no et jutjo i no t'ho retrec.

Però, saps què, àvia?, que jo sí celebro que siguis aquí, al peu del canó, fent de mare suplent per força des de fa més de deu anys, i escoltant durant hores i hores les il·lusions, peripècies i pors que t'explico.

Has passat el dol de la teva mare, que morí inesperadament, el del teu pare, el dels teus germans i el de l'abuelito. Fa massa anys que acomiades amics, veïns i coneguts. "Però la nena, això sí que no hi ha dret, la nena hauria de ser aquí", dius amb llàgrimes als ulls.

I tens raó, no hi ha dret, àvia. La meva mare no havia de morir, no li tocava, no ho mereixia (si és que algú ho mereix), però no hi podem fer res, ni tu, ni jo ni ningú. I no penso permetre que l'absència d'ella em faci desaprofitar la teva companyia. A ella no la puc trucar quan tinc una notícia de les bones, però a tu sí. Ella no em pot consolar quan tinc un desencís, però tu sí. Ella no pot riure amb les meves bromes, però tu sí. Ella no ha conegut els pirulos, i tu sí.

Esgoistament, jo et necessito aquí, àvia. Ja te n'aniràs amb ella quan toqui. Estic convençuda que t'espera pacientment, perquè sap que aquí ens fas falta.

EL PITJOR MONSTRE DEL MÓN

Tenia deu anys la primera vegada que vaig sentir parlar d'abusos. Després de coincidir un parell de vegades a l'ascensor amb l'Anabel, li vaig preguntar a la meva mare si era la néta de la Rosita. Quan vaig saber la veritat, no ho vaig entendre. Gairebé trenta anys després, segueixo sense entendre que aquestes coses passin.

L'Anabel, a qui recordo amb un grau de detall extraordinari, lluïa la mirada més turquesa que he vist mai i era rossa com un fil d'or. La Rosita la tenia en acollida per protegir-la d'un pare abusador i d'una mare alcohòlica i maltractadora. Era només un parell d'anys més petita que jo i, de mica en mica, ens vam anar fent amigues. Ella mai no em va explicar res i jo vaig optar per obviar el que sabia.

Un dia la mare em va dir que l'Anabel havia de tornar amb els seus pares. Que estaven disposats a estimar-la i a cuidar-la bé. No havien passat ni un parell de mesos que l'Anabel era a casa de la Rosita de nou. Vam tornar a baixar a jugar a la plaça fins que, novament, va marxar a casa dels pares. Va anar i venir unes quantes vegades i no recordo quin dia va ser l'últim que ens vam veure. Però penso en ella quan llegeixo en algun lloc que una dona ha calat foc al seu marit després de trobar-lo violant la seva filla; quan m'expliquen que han trobat mortes dues nenes molt petites amb signes evidents d'abús sexual, o quan el telenotícies obre la secció de successos anunciant els desmantellament d'una xarxa de pederastes que actuava per tot el món.

Penso en l'Anabel, en què deu fer, en com haurà afrontat la vida adulta, en les seqüeles que tindrà, en els malsons que deu haver de gestionar... I penso en els meus fills i en la sort que tenen d'haver nascut a casa. I pateixo per si mai algú els fa mal i suplico que això no passi mai dels mais.

No ho entenc. Fer això a un infant és de covards, de pertorbats, de trastocats. Sóc incapaç de comprendre quin impuls malaltís fa que un ésser humà deixi de ser persona i es converteixi en el pitjor monstre del món. 

ESCRIURE PER VIURE

Fa dies que tens un no sé què. Un malestar estrany. La sensació que et manca alguna cosa. Necessites escriure. Sí. És exactament això. Ho has deixat anar passant i ja no vols posposar-ho més. Quan arribis a casa t’hi posaràs. Tant hi fa si hi ha plats per fregar, si les criatures et supliquen que facis una partida al Rummikub, o si fa massa dies que no truques l’àvia. Quan entris per la porta demanaràs temps mort i et tancaràs a l’estudi.

Quan el Windows ha acabat d’instal·lar les actualitzacions encara no saps què vols escriure. No passa res. Ja se t’acudirà alguna cosa. Col·loques els dits damunt del teclat i, com un acte reflex, acarones les tecles. Fixes la mirada en el document, que està tan en blanc com tu. Rumies durant una estona, perquè tampoc no es tracta d'escriure per escriure, sinó d'escriure per viure.

Acluques els ulls. Comencen a desfilar temes: les ganes de fer vacances, la importància de comunicar-se bé amb els fills, les injustícies d'un món caòtic, els beneficis de plorar a llàgrima viva... Però no. Cap de les idees no et conveç.

Aleshores recordes que, abans i tot de saber escriure, jugaves a ser mestra pel gust de guixar a la pissarra; a ser cambrera per poder anotar amb quatre gargots improvisats les comandes d'una clientela imaginària, i a ser pediatra per fer receptes a totes les nines de casa. T'adones que el que t'agradava no era fer de mestra, ni de cambrera, ni de doctora, el que volies era fer veure que escrivies, abans i tot de saber-ne. De fet, qui ho ha dit que ara en sàpigues?

UN JUNY PER RECORDAR

El mes de juny és sempre complicat. El festival de final de curs dels nens es converteix en una petita apocalipsi perquè a l'escola tenen per costum disfressar-los de coses molt estranyes amb roba, calçat i complements dels colors que no estan mai de moda i no trobes enlloc. A més, cal comprar velcro adhesiu, cinta de doble cara, goma eva, feltre i qui sap què més per elaborar la disfressa en qüestió a partir d'unes instruccions que no són mai clares i que susciten controvèrsia al xat grupal de whatsapp de les mares (de les mares, sí, perquè els pares són més llestos i se'n desentenen). Saps que l'aventura acabarà amb una odissea per totes les botigues del barri, un parell de tardes de manualitats i la sensació que la disfressa no ha quedat prou bé.

A això cal sumar-li la cerca d'un casal d'estiu que agradi a totes les criatures de la casa –perquè el do de la ubiqüitat encara no el tens– i que puguis pagar tu, és clar. Per si fos poc, també per aquestes dates, t'afanyes a fer totes gestions relacionades amb la possible escapada a la muntanya que necessites, ni que sigui d'una setmana. Has de decidir les dates ja, consensuar la destinació i buscar l'allotjament, com a mínim, si no vols quedar-te a casa tot l'agost.

A més, al juny celebren els anys la menudeta de la casa i l'home de la teva vida. Decideixes muntar la festa més bonica del món per la nena, escriure-li una postal gegant plena de cors de colors, i dediques hores i hores a pensar un regal que la fascini. Per a ell, t'assegures que el Dia D podràs dur-li l'esmorzar al llit i dedicar-li la tarda sencera, i t'inventes una sortida de cap de setmana sense nens i amb tots els ingredients per a fer-lo feliç.

El mes de juny avança i no encara no tens cap regal ni has organitzat res perquè, per si no en tenies prou, hi has afegit un extra: el curs d'escriure per pensar de l'Eva Piquer, aquesta comunicadora de petites-grans coses que capitaneja la revista Catorze i que et té el cor robat. Encara queden places lliures. O ara o mai, penses el dia que veus l'anunci al seu Facebook. I resulta que sí, que segurament era el pitjor mes que podies triar per a fer-lo, sobretot per la manca de temps i per d'altres complicacions que no venen al cas. Però hi vas el primer dia i t'enamores del curs i dels textos de tots. Rius i plores fent els deures. Penses per escriure i escrius per pensar. I repenses cada paraula que escrius i que saps que llegiràs davant d'un grup de lletraferits que estan tan motivats com tu. I, quan l'acabes, t'adones que és gràcies al curs que recordaràs aquest juny.

MAI MÉS

Es va despertar de cop. El llit estava desfet. Ella, completament nua. No recordava res del que havia passat la nit anterior. No era capaç de teixir cap record raonable a partir dels bocins fugaços i inconnexes que la bombardejaven sense control. En un intent fallit de recuperar la memòria, va tancar fort els ulls. Quan els va obrir, tot seguia igual i els llençols continuaven tan rebregats com ella.

Una ampolla de vi. Molts petons. Luxúria. Una discussió absurda. Una vetllada que s’enfonsava per moments i un cop de porta que posava punt i final a una història d’amor tan bonica com punyent.

«No m’estimis tant, i estima’m millor», havia dit ell just abans de marxar.

Tenia mal de cap i se sentia sola. Més sola que mai. Tan buida, tan avall i tan insignificant que era incapaç de moure’s. Va maleir el dia en què se’n va enamorar. Va detestar la química que els unia i va renegar d'aquella estranya passió malaltissa que sentia per ell. Aleshores va sentir les claus al pany.

«Perdona’m», va dir ell des del llindar de la porta.

«No marxis més. No seré aquí la propera vegada».