Es va despertar de cop. El llit estava desfet. Ella, completament nua. No recordava res del que havia passat la nit anterior. No era capaç de teixir cap record raonable a partir dels bocins fugaços i inconnexes que la bombardejaven sense control. En un intent fallit de recuperar la memòria, va tancar fort els ulls. Quan els va obrir, tot seguia igual i els llençols continuaven tan rebregats com ella.
Una ampolla de vi. Molts petons. Luxúria. Una discussió absurda. Una vetllada que s’enfonsava per moments i un cop de porta que posava punt i final a una història d’amor tan bonica com punyent.
«No m’estimis tant, i estima’m millor», havia dit ell just abans de marxar.
Tenia mal de cap i se sentia sola. Més sola que mai. Tan buida, tan avall i tan insignificant que era incapaç de moure’s. Va maleir el dia en què se’n va enamorar. Va detestar la química que els unia i va renegar d'aquella estranya passió malaltissa que sentia per ell. Aleshores va sentir les claus al pany.
«Perdona’m», va dir ell des del llindar de la porta.
«No marxis més. No seré aquí la propera vegada».
Sorprendre i sorprendre'ns és una de les millors coses que podem fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada