COMPTE AMB ELS MESQUINS!

Hi ha persones que són mesquines. 

Estan mancades de qualsevol generositat moral.

Els mesquins i mesquines es veuen venir de lluny. Es poden reconèixer, per exemple, perquè no coneixen l’empatia, són incapaces d’assumir una crítica i es creuen per damunt del bé i del mal. Acostumen a ser egòlatres, egoistes i egocèntrics, i s’ho passen d’allò més bé fent la vida impossible als altres.

Quan les persones mesquines tenen poder, la cosa empitjora. 

Un mesquí amb poder és més perillós que una bomba de rellotgeria en una escola bressol. No em demaneu per què, però el cas és que es creixen. La seva maldat pren formes, tons i colors insospitats. Es fa palès que gaudeixen fent mal. La mala llet que els caracteritza dóna pas a una crueltat extrema, gairebé sobrehumana. Són males bèsties.

Em pregunto si aquestes persones s’adonen de tots els perjudicis que causen. Fins a quin punt una persona mesquina sap que ho és? Em pertorba pensar que puguin ser conscients del dolor que infringeixen i que, no obstant, no canviïn la seva actitud.

Per mi, tan de bo s’extingeixin! Mentre això no succeeixi: compte si us en trobeu algun o alguna, són perillosos!

EL TEMUT 1 DE SETEMBRE

He temut, maleït, odiat i repudiat el dia d’avui des que, amb les campanades que marcaven puntualment l’Any Nou, ara fa nou mesos, ens plantàvem al 2015.

“Enguany, l’1 de setembre, farà 10 anys que va morir la mare”, vaig pensar.

Sembla mentida que ja faci 10 anys que vaig perdre per sempre més l’opció de fer-la riure, la possibilitat de fer-la feliç amb una gran notícia o el dret de recordar-li, dia sí i dia també, com l’estimo. El seu to de veu, les frases fetes que emprava, les rialles enèrgiques que la caracteritzaven, aquella mirada còmplice... La recordo tan vivament que tinc la sensació que fa tot just un parell de mesos que compartíem l’últim cafè mentre arreglàvem el món.

I, tanmateix, s’ha perdut tantíssimes qüestions transcendentals que costa de creure que només hagin passat 10 anys! Cap celebració ha estat completa des que ella no hi és i totes i cadascuna de les efemèrides han pesat com una llosa.

En qüestions de dol, cadascú busca el seu consol. Jo el trobo somiant-la sovint, imaginant que en realitat no ha marxat del tot, que segueix aquí, a la vora, guiant-me en els moments més decisius, donant-me l’empenteta justa per escollir l’opció correcta quan he de fer front a un dilema, o eixugant-me dolçament les llàgrimes en nits que ja són complicades en elles mateixes i en què la seva absència es fa insofrible.

En aquest temps, he trobat els meus mecanismes per anar tirant. He après a viure sense ella. Però reconec que encara la ploro. No puc evitar-ho.

Avui, encara la ploraré més. I, amb sort, potser s’acosta a eixugar-me les llàgrimes i alleugerir-me el dol.

L'INSUPORTABLE INSACIABILITAT DE L'ÉSSER HUMÀ

Per què deu ser que sempre volem allò que no tenim?
L'observació de centenars de persones que he anat coneixent en el decurs de la meva vida m'han fet arribar a la conclusió que el desig és inherent a l'ésser humà i que tendim a sentir-nos, majoritàriament, insatisfets.

De petits, volem la joguina que té la nena més popular de la classe.
D'adolescents, desitgem en silenci una parella com la del nostre millor amic.
De joves ens delim per poder comprar-nos la moto que té el veí "pijo" del quart.
A l'etapa adulta ens morim d'enveja quan uns amics ens expliquen com de bé es porten els seus fills. Voldríem tenir l'hortet urbà que s'ha muntat el sogre (perquè ell té temps lliure i nosaltres no). Ens encanta la decoració del pis d'aquells cunyats tan moderns. Esperem amb ànsies que ens toqui la loteria per a poder fer l'inoblidable viatge al Japó que sembla ser que ha fet tothom menys tu.
Quan som vells volem ser joves i de menuts volíem fer-nos grans de seguida.
Els de ciutat volen anar a viure al camp i els de camp somien amb un pis a la capital.
Si tenim els cabells llisos els volem rinxolats i si naixem amb tirabuixons ens els allisem tant com podem.
Quan no tenim temps lliure ens agobiem i quan en tenim massa ens avorrim.
I així, una llista infinita de desitjos i anhels que ens fan sospirar d'enveja i de desencís. No en tenim mai prou.

I per què no valorem el que tenim?

Aquesta és la pregunta del milió. Ningú no està content amb el que té perquè tendim a valorar molt més positivament allò que posseeixen la resta de persones que no pas el que tenim nosaltres. Ens costa molt donar valor a allò que ja és nostre, a allò que ja tenim. En canvi, ens emmirallem amb coses que encara no hem tastat, que no ens pertanyen i que, probablement, no tindrem mai.
I..., ja em perdonareu, però semblem tots tontos!

Proposo que fem una repassadeta ràpida a tot el que estimem, a tot el que hem construït, a tot el que posseïm, a tot el que forma part real de les nostres vides, a tot el que ens fa riure cada dia, a tot el que l'experiència ens ha atorgat i a tot allò pel qual hem lluitat. En definitva: a tot el que som.
Estic convençuda que, després de revisar tot això, ens adonarem de l'immens tresor que hi ha en cadascun de nosaltres i deixarem de buscar insaciablement allò que, en teoria, ens ha de fer feliços. Perquè la felicitat està en nosaltres mateixos i en les petites coses, només cal saber-la assaborir.

EL PLAER D'ENRAONAR

Només hi ha una cosa que m'agradi tant o més que escriure: ENRAONAR.

No sabria explicar per què, però m'apassiona parlar des de ben menudeta, suposo que des que tinc ús de raó. Ho poden corroborar els qui em coneixen bé i m'han fet callar més d'una vegada, per pesada. Sobretot, un amant incondicional del silenci que tinc a casa.

M'encanta xerrar dilatadament amb una amiga que fa temps que no veig i que em passin les hores volant. Em deleix comentar amb als nens com els ha anat el dia quan surten d'escola o trucar l'àvia per saber com es troba. M'entusiasma arreglar el món amb la parella en una sobretaula que s'allarga fins acabar l'ampolla de vi. A més, sóc molt fan d'aquelles converses que jo anomeno «de carrer», que sorgeixen espontàniament, de forma improvisada. Tant se val si són amb l'amo de la botiga de joguines de la cantonada del costat de casa, com si són amb la conductora de l'autobús que agafes cada dia, o fins i tot un diàleg fugaç amb una dona a qui li han caigut les claus per accident, o un comentari breu amb algú que també fa cua a la xarcuteria. No us podeu arribar a imaginar la de coses que he après xerrant amb la gent.

M'encanta enraonar perquè aprenc un munt de coses, però també pel pur plaer mental, i diria que fins i tot físic, que em produeix el fet de parlar. I quan més contenta estic, més xerro. Xerrades trivials, garlades banals, però també converses transcendentals, científiques, crucials... Em fascina anar unint una paraula amb l'altra, entrellaçant-les per formar frases que tinguin sentit, que provoquin opinions, que arrenquin somriures o que suscitin controvèrsies. 

No en va, si estic callada gaire estona seguida i no és per protocol ni per obligació (a la feina, al teatre, al cinema, etc...): malament. Un silenci perllongat, en mi, acostuma a ser símptoma que alguna cosa no rutlla. I el més curiós de tot és que el motiu no el sé. No és quelcom que faci voluntàriament. No és per allò d'«ara m'enfado i no respiro» (o en el meu cas: «ara m'enfado i no parlo més»), sinó que surt així espontàniament. I l'experiència em demostra que quan no tinc ganes ni tant sols d'explicar el que em passa és veritablement perquè estic molt moixa. De fet, quan em fan enrabiar sí que parlo. Emprenyada no tinc cap problema per esbroncar qui calgui i exposar les meves raons. El que em fa emmudir és més aviat la tristesa, l'angoixa, la decepció o la incomprensió. I el més curiós de tot és que com més callada estic, més m'ensopeixo. Es produeix com un espiral: no tinc ganes d'enraonar i aleshores em vaig apagant encara més i em sento pitjor. Voldria desfogar-me explicant a algú el que em succeeix però no en sóc capaç. I aquesta impotència em fa sentir pitjor.

És quan finalment trenco el silenci que em començo a sentir millor. És quan els mots tornen a brollar alegrement que recupero la meva essència i, mica en mica, tot es va posant a lloc. He arribat a pensar que, parlar, en el meu cas, és pura medecina.

ADULTS QUE SEMBLEN CRIATURES // ADULTOS QUE PARECEN CRIATURAS

ADULTS QUE SEMBLEN CRIATURES 

Fer-se gran t’ajuda a veure les coses amb perspectiva, a relativitzar, a pensar què diràs abans de parlar, a ser tolerant i respectuós amb les opinions dels altres. El pas del temps que separa la infantesa de l’etapa adulta ens hauria de servir per madurar, oi? No es tracta únicament d’anar afegint anys al marcador i prou. Es tracta de créixer físicament i també emocionalment. No?

Trista i decebuda, he de confessar que fa temps que observo que no és així. Hi ha molts adults immadurs. Els trobes per tot arreu i en qualsevol àmbit. Hi ha persones adultes, amb responsabilitats laborals i familiars, que semblen autèntiques criatures i, com a tals, protagonitzen rebequeries dignes de l’escola bressol. Hi ha pares i mares que semblen més petits que els seus propis fills.

En els darrers mesos, he estat testimoni de molts malentesos, discussions i disputes entre persones adultes que comparteixen feina, escola dels fills o club de macramé, per posar algun exemple. I em sembla, literalment, lamentable. En tots els casos, a més, s’hi barregen els famosos xats grupals de missatgeria instantània, que, sigui dit de pas, si no es fan servir degudament, poden comportar més perjudicis que beneficis i complicar-ho tot encara més.

Crec que, de base, hi ha un error de concepte, un error que indueix a malentesos: els companys de feina, els pares i mares dels nens de l’escola dels teus fills o els qui fan la classe de zumba amb tu els dilluns no són amics teus. Si més no, no d’entrada. No al principi. No ho són per la condició de companys de feina, d’escola o d’associació de veïns. Si de cas, poden esdevenir amics, amb el pas del temps, perquè teniu afinitats comunes, perquè rieu de les mateixes coses o perquè us interessa el medi ambient. Tant hi fa. Però, en qualsevol cas, l’amistat vindrà després, si és que arriba algun dia.

Estic convençuda que la pretensió que tots siguem amics és l’origen del problema. Ni ho som, ni ho hem de ser a la força. Per això, pel bé de tots i totes, i perquè em bull la sang quan veig segons quines coses, faig una crida al sentit comú als homes i les dones dels Països Catalans: amb les persones que circumstancialment es creuen a les nostres vides no cal establir una relació de profunda amistat, n’hi ha prou amb respectar-se i ser cordial.

Estic segura que si tots ens respectem i ens tractem amb cordialitat, tot anirà millor. Si un grup de persones ha d’estar en contacte necessàriament per estar al cas de qüestions que afecten a tots, el més raonable i el més assenyat és que la relació sigui cordial. No cal que estiguem d’acord sempre, no pots pretendre que tothom pensi com tu, no pots criticar l’altre perquè actuï diferent de tu. N’hi ha prou amb consensuar certs temes i llestos. No cal anar més enllà.

I permeteu-me un apunt més: n’estic molt tipa de les persones que es creuen millor que els altres. “Millor”... en base a què? L’status econòmic? Els estudis acadèmics? El lloc de naixement? Em sap molt greu que al segle XXI encara hi hagi qui discrimini per raó de raça, condició econòmica, o l’anomenada “classe social”.

Sabeu qui és, segons el meu parer, el més ric?
El que més petons rep de part dels qui l’estimen.

Sabeu qui té més “classe”, sota el meu punt de vista?
El més educat.

Sabeu quins coneixements compten realment per a mi?
Els que s’aprenen a casa, de petits, que després es converteixen en valors com el respecte, la generositat o la solidaritat.

………………………………………………………………………………………

ADULTOS QUE PARECEN CRIATURAS

Hacerse mayor te ayuda a ver las cosas con perspectiva, a relativizar, a pensar lo que dirás antes de hablar, a ser tolerante y respetuoso con las opiniones de los demás. El paso del tiempo que separa la infancia de la etapa adulta debería servirnos para madurar, ¿verdad?  No es cuestión únicamente de ir añadiendo años en el marcador y ya está. Se trata de crecer física y emocionalmente. ¿No?

Triste y decepcionada, tengo que confesar que hace tiempo que observo que esto no es así. Hay muchos adultos inmaduros. Los encuentras por todos lados y en cualquier ámbito. Hay personas adultas, con responsabilidades laborales y familiares, que parecen auténticas criaturas y, como tales, protagonizan pataletas dignas de guardería. Hay padres y madres que parecen más pequeños que sus propios hijos.

En los últimos meses, he asistido a muchos malentendidos, discusiones y disputas entre personas adultas que comparten lugar de trabajo, escuela de los niños o club de macramé, y me parece, literalmente, lamentable. En todos los casos, además, se mezclan los famosos chats grupales de mensajería instantánea, que, dicho sea de paso, si no se utilizan debidamente, pueden conllevar más perjuicios que beneficios y complicarlo todo todavía más.

Creo que, de base, hay un error de concepto, un error que induce a malentendidos: los compañeros de trabajo, los padres y madres de los niños que van a la escuela con tus hijos o los alumnos de la clase de zumba que haces los lunes no son amigos tuyos.  Al menos, no de entrada. No al principio. No lo son por la condición de compañeros trabajo, escuela o asociación de vecinos. A lo mejor, con el paso del tiempo, acabarán siendo amigos tuyos, porque tenéis afinidades comunes, porque reís de las mismas cosas o porque os interesa el medio ambiente. Da lo mismo. Pero, en cualquier caso, la amistad vendrá después. Si es que llega algún día.

Estoy convencida que la pretensión de que todos seamos amigos es el origen del problema. Ni lo somos ni lo tenemos que ser necesariamente. Por esto, por el bien de todos y todas, y porque me hierve la sangre cuando veo según qué cosas, hago una llamada a la cordura: con las personas que circunstancialmente se cruzan en nuestras vidas no hace falta establecer una relación de amistad profunda, nos basta con ser respetuosos y cordiales.  

Estoy convencida que si todos nos respetamos y nos tratamos con cordialidad, todo irá mejor. Si un grupo de personas tiene que estar en contacto necesariamente para estar informado de cuestiones que afectan al grupo, lo más razonable o lo más sensato es que la relación sea cordial. No hace falta que todos estemos de acuerdo siempre, no puedes pretender que todo el mundo opine como tú, no puedes criticar al otro porque actúe de diferente modo que tú. Basta con consensuar ciertos temas, y listo. No hace falta ir más allá.

Y permitidme un apunto más: estoy muy harta de las personas que se creen mejor que el resto. “Mejor”… ¿en base a qué? ¿El status económico? ¿Los estudios académicos? ¿El lugar de nacimiento? Me parece increíble que en pleno siglo XXI todavía haya gente que discrimine por razón de raza, condición económica o la denominada “clase social”.

¿Sabéis quién es, según mi punto de vista, más rico?
Quien más besos recibe de quienes le quieren.  

A mi entender, ¿sabéis quién tiene más “clase”?
El más educado.

¿Sabéis qué conocimientos cuentan realmente para mí?

Aquellos que se aprenden en casa, desde pequeños, que después se convierten en valores como el respeto, la generosidad o la solidaridad. 

POSAR UNA MICA D’ORDRE

De vegades, a la vida, necessites posar una mica d’ordre. I em refereixo a “posar ordre” en tots els sentits i a tots els nivells.

Per més controlat que hom vulgui tenir-ho tot, és probable que algun dia les circumstàncies et depassin, que et sentis desbordat i que et calgui aturar-te un instant, observar el que està succeint, analitzar el perquè de tot plegat i, naturalment, posar-hi una mica ordre.

Tinc comprovat que la millor manera de fer-ho és començar des de la base. Posant “ordre físic” a les coses materials. Tant hi fa si endreces l’armari, els calaixos de la cuina o l’habitació dels nens. El que importa és començar per algun lloc, proposar-te endreçar i, per descomptat, fer-ho. Per poc maniàtic que siguis, sempre recomforta veure un armari impol·lut, uns calaixos ben compartimentats o una habitació diàfana i sense joguines mal desades o de qualsevol manera. Estareu d'acord amb mi si us dic que el resultat final té efectes clarament beneficiosos. Entre altres, alegra la vista i calma l’esperit. Oi? 

Sembla una tonteria però no l’és! Quan veus amb els teus propis ulls que tot és proposar-s’ho i que ets capaç d’assolir un objectiu fixat sense necessitat d'haver de fer cap esforç sobrehumà, t’adones que la resta de qüestions que són menys físiques, els desajustos de caire anímic, sentimental o temperamental, també poden resoldre's posant-hi ordre, i la satisfacció que experimentes després de fer-ho val molt la pena.

És crucial aturar-se de tant en tant, reflexionar sobre com et sents i sobre com et va a la vida. Cal fer balanç, identificar quins són aquells aspectes que no van tan bé com voldríem i procurar encarrilar-los de nou. Suposo qe és necessari acceptar que sovint les coses no surten exactament com voldries i assumir que tampoc és tan greu, que només es tracta de redreçar-ho tot una mica.

El millor de tot és que, a mesura que vas col·locant a lloc els assumptes més urgents, vas marcant-te nous reptes, de més magnitud. I, com més endreces, més ganes tens de continuar posant ordre.

Quan ho has fet, tot torna a la normalitat i recuperes l’essència del que havies estat. És tan senzill com això!

EL CONTE DE LA MARE (IM)PERFECTA

Vet aquí una vegada que hi havia una mare que volia ser perfecta.

De tan com desitjava criar i educar els seus fills de la millor manera possible, s'atabalava i es frustrava. 

Volia que els petits de la casa mengessin de tot, però eren llepafils, com ella ho havia estat de petita.

Volia que fossin tranquils, però eren molt moguts i nerviosos, igual que ella.

Volia que no alcessin la veu, que respectessin el seu torn de paraula, que no s'aixequessin de la taula abans d'acabar el plat, que no brinquessin damunt del sofà, que no es barallessin mai entre ells, que demanessin totes les coses si us plau, que saludessin en entrar a una botiga, que donessin les gràcies si algú els donava un caramel i que sempre posessin bona cara...

PERÒ EREN NENS!

I, per tant, tan imperfectes com qualsevol ésser humà, i amb molta menys experiència a les esquenes que un adult.

Un dia va decidir no posar-se ella tan nerviosa. 

No volia estar de morros tot el dia.

No volia ser un corcó donant ordres a tort i dret, insistint-los una i una altra vegada que es comportessin bé.

I, d'ençà d'aquell dia, els infants van començar a mostrar-se més tranquils.

Ella va optar per no exigir-los tantes coses, cada dia, a tota hora.

I va comprovar, meravellada, que els seus fills anaven assolint fites. 

Mica en mica, sense que ella els estigués absolutament al damunt tot el dia, entre error i error, ells aconseguien grans encerts.

A la vida, com en tot, cal saber esperar i ser pacient. Cal entendre que totes les coses tenen el seu procés, i la maduresa d'un infant, també. 

I sobretot, sobretot, cal acceptar que no hi ha mares perfectes. Sinó que totes som (im)perfectes i, precisament per això, els nostres fills ens adoren.