EL ROL QUE ENS TOCA VIURE

A la ficció estem molt acostumats que sigui així: cadascú té un rol, cada actor o actriu interpreta un paper amb uns trets característics ben marcats i del tot definits. Si pensem per exemple en sèries de televisió, les comèdies sobretot, gairebé en totes elles hi té cabuda un personatge que és llest, un que fa de guapo, un que encarna la perversió, un de beneit, un que escalfa braguetes, un de saberut, un que és romàntic, un que cau malament perquè és molt xulo, un que hi posa la racionalitat, un de bromista i un que és l'eixelabrat del grup. No sé si me'n deixo algun però, més o menys, la cosa quedaria reduïda a aquests, que prenen forma masculina o femenina indistintament. No se'ns fa estrany que la que és romàntica sigui, bàsicament, això: una romàntica empedreïda. O que el que és un xulo no resulti més que això: un cregut rematat.

A la vida real ens costa més d'entendre. Ens fa la sensació que la personalitat humana té molts més matisos, més colors, que és infinitament heterogènia. Ens sembla impossible definir el caràcter d'algú reduint-lo a un únic tret al voltant del qual giren la resta de característiques d'aquell individu. Suposem que tot és molt més complex i que, per força, cal tenir en compte la suma de desenes de particularitats. "Els homes i les dones som complicats", ens repetim una i una altra vegada. "Elles més que ells", se sol dir...

Però, en realitat, quan mires amb certa distància les persones del teu voltant, de seguida t'adones que cadascuna d'elles té el seu propi rol, una etiqueta que rep pràcticament des del moment de nèixer i que l'acompanyarà la resta de la seva vida.
Qui no té un amic que sap escoltar, que sempre hi és quan el necessites i que mai demana res a canvi? Qui no té aquella companya de feina que és l'alegria del despatx, que sempre somriu i fa bromes per animar el cotarro? Qui no té un germà que pren totes les decisions importants de la família?
Tots tenim un signe diferencial que, a l'hora de la veritat, és predominant, guia la nostra existència i redueix a pràcticament res la resta de matisos que la nostra personalitat pugui tenir.
I... sabeu què? Que en part me'n alegro, perquè som molt més simples del que ens pensem, tot i que sovint ens compliquem la vida innecessàriament.

A mi em deu haver tocat ser l'entusiasta de la pel·lícula perquè cada dia estic més convençuda que cal somriure molt més, alçar la veu molt menys i deixar-nos estar de romanços. Perquè, total, són només un parell de dies els que estem en aquest món, oi?

ENAMORAR-SE D'UN DESTÍ

Una ciutat, normalment, no la recordes per com és sinó pel que hi has viscut. Si t'agrada viatjar, i pots fer-ho de tant en tant, hauràs comprovat que de vegades l'opinió que tu tens sobre un lloc determinat no coincideix amb la d'algun amic o familiar que també hi ha anat.
A banda dels gustos i predileccions que cadascú pugui tenir, que un indret et sedueixi o no depèn, en gran mesura, de les experiències que hi hagis viscut i de les persones que les hagin compartit amb tu.
El fet que el lloc ens pugui semblar més o menys atractiu, si alguna vegada repetim un destí amb diferent company de viatge, reforça aquesta teoria.
El moment vital en què et trobes quan fas l'escapada, l'estat anímic i moral amb què encares l'aventura de descobrir una cultura que sovint s'allunya de la teva i la relació que tinguis amb qui viatja amb tu, seran, sens dubte, els factors que determinaran la seducció que puguis sentir pel destí escollit un cop l'hagis visitat.
El record que guardem d'un viatge està inevitablement condicionat per tot això. El lloc és el que és, amb els seus colors i les seves aromes, amb la seva arquitectura i la seva tradició culinària. Però si nosaltres ens n'enamorarem és per les circumstàncies que us comentava abans, que ben poc tenen a veure amb si l'art, la cultura i el caràcter del país en qüestió ens atrauen o no.

TAN LLUNY I TAN A LA VORA

Avui m'he recordat del primer dia que vaig dur al meu fill gran a l'escola bressol.
No l'oblidaré mai.
Era 1 de setembre del 2008, ell tenia un any i cinc mesos i feia 2 anys exactes que havia mort la meva mare. Vaig plorar tant com per omplir els 7 mars. Vaig plorar sense consol, amb el pit oprimit.
No entenia per què m'havia de separar d'aquella criatureta indefensa, petitona, vulnerable i deliciosa que, tot i que no feia ni mig any que formava part de la meva vida, s'hi havia fet un lloc tan important que em semblava impossible fer res sense tenir-lo a la vora.
"Ell plorarà, però de seguida li passarà", em deia tothom.
Doncs... i per què a mi no se'm passava?
Vaig tenir un nus a la gola durant les 6 hores que va durar el martiri i quan anava a recollir-lo, a mesura que m'acostava a la llar d'infants, les punxades al pit eren més fortes. Estava nerviosa i desconcertada. No sabia com hauria passat ell el dia, però només desitjava una cosa: que la seva jornada no hagués estat com la meva.
Aquell dia vaig entedre per què un fill et canvia la vida. Aquell 1 de setembre vaig constatar que de mare només n'hi ha una, i em vaig adonar que l'enyorança pot ferir fins a esquinçar-te el cor.
La meva mare no me la tornarien, però el meu fill esperava pletòric que anés a recollir-lo, amb un somriure d'orella a orella.
Avui, aquest nadó, que en comptes de 5 mesos ara té 5 anys, m'ha suplicat que no marxés. Estarem 4 dies sense veure'ns i no s'ho ha pres gens bé. L'entenc, no el puc culpar. De fet, el comprenc tant que se m'escapa alguna llàgrima mentre us explico tot això.

PASSAR PÀGINA

La vida dóna moltes voltes.
De vegades són senzills revolts sense importància, gairebé imperceptibles, però també podem topar amb una corba tancada que ens obligui a aminorar considerablement el pas.
En ocasions hem de fer un petit saltiró a causa d'una pedra en el camí i, en canvi, d'altres vegades, el sotrac és important, fins al punt de desequilibrar-nos, de pertorbar-nos.
Ens pot passar, a més, que ens vegem abocats a fer un canvi de sentit sobtat, a reinventar-nos, a passar pàgina.
Irremeiablement, ens anem adaptant a cadascuna d'aquestes circumstàncies, amb millor o pitjor fortuna. No sempre és fàcil, no obstant, no tenim cap altra opció que anar sortejant els imprevistos del camí i superar, en tant que sigui possible, els obstacles i les dificultats que se'ns presenten.
La vida és moviment.
I tot i no ser sempre buscats, els canvis són necessaris, són inherents en la condició humana i, fins i tot quan ens sembla que aquella alteració en el nostre dia a dia no ens farà cap bé, ens pot fer créixer, ens pot fer avançar.

De fet, la vida ja ho té això: ningú no ha dit que sigui senzilla.

VACA...QUÈ?!

Ara, la paraula més pronunciada al carrer, després de “crisi”, és “vacances”. Qui no les ha fet ja, n’està gaudint o està a punt de fer-les. L’expectació per l’arribada d’aquests dies lliures que anhelem amb una il·lusió desmesurada és màxima malgrat que, en acabat, sempre se’ns facin curts i ens semblin insuficients.

Les vacances ens serveixen, principalment, per desconnectar de la feina, aconseguir que els horaris siguin més flexibles i les rutines esdevinguin més pausades.

L’objectiu és clar: relaxar-se.

No obstant, per a molts, això no sempre és possible.

Per als belluguets com jo, les vacances no serien precisament un sinònim de quietud. Si bé és cert que durant el nostre descans laboral ens prenem la vida amb una mica més de placidesa, tampoc som gaire propensos a fer el ganso. La parsimònia no va amb nosaltres i encara menys la passivitat. Tant és així, que aquesta pausa estival es converteix sovint en una etapa de passar-ho molt bé i gaudir al límit, però de reposar… més aviat poc!

Si, a més, tens criatures al teu càrrec i una casa que no es neteja ni s’endreça sola, la relativitat d’aquestes vacances augmenta exponencialment. No es tracta d’invertir en la llar les vuit hores que passaves a l’oficina, però el dinar l’has de fer igual, la rentadora l’has de posar dia sí, dia també, i l’aspirador tampoc perdona. De vegades, a més, com passes més temps a casa, l’efecte que es produeix és el contrari del que voldries: la vida contemplativa et pot jugar una mala passada i, al sofà estant, comences a pensar en aquell armari que hauries de buidar o aquell prestatge que fa temps que has d’endreçar i, irremeiablement, acabes per aixecar-te i fer-ho.

Per tot això és tan important, si es pot, abandonar el domicili habitual. Marxar fora, on sigui, tant hi fa, però lluny de la llar “oficial”. Perquè fa més sensació de ruptura amb la monotonia i perquè es més fàcil aconseguir trencar amb les inèrcies de tot l’any.

Ara bé, no tot són flors i violes i marxar té un únic –però important– inconvenient: les maletes. Decidir que t'enduràs i preparar-ho! Com que sóc una mica quadriculada i ho he de tenir absolutament tot sota control, preparo amb una setmana d’antelació uns llistats interminables de les coses que he posar dins l’equipatge. El meu i el de tota la família, és clar! El mal de cap que s’apodera de mi durant tot aquest procés és considerable, però almenys quan arribo al destí escollit no he de lamentar que m'hagi descuidat res... sempre i quan l’encarregat de dur les bosses al maleter del cotxe no se n'oblidi cap a casa, com ens va passar un estiu! 
:-)

UNA ÀNIMA EN PENA

Dimecres em vaig llevar amb el peu esquerre i vaig fer morros durant tot el matí. Qualsevol cosa era motiu de queixa, tot em semblava malament, absolutament res m’estava bé. Que si ja n’hi ha prou que em tornin a abaixar el sou i em treguin dies de permís, que si al metro hi fa tant fred que em fa venir mal de coll, que si encara falten massa dies perquè arribin les vacances, que si amb aquesta calor les criatures estan insuportables, que si els polítics d’aquests país no fan la feina ben feta, que si els votants potser ens ho hauríem de fer mirar…Va ser un no parar de renegar continu.

Però hi va haver un punt d’inflexió que va capgirar la jornada.

Al migdia, quan anava cap a casa, des de l’autobús, vaig veure una dona asseguda en un banc. Devia tenir a la vora de cinquanta anys i duia un monyo que li recollia amb polidesa la cabellera castanya. La mà dreta li subjectava el rostre, lleugerament inclinat cap avall, estava immòbil i tenia els ulls tancats. Duia molta roba posada, massa, perquè el fullatge de l’arbre que li feia ombra deixava escolar nombrosos rajos del sol i havia de tenir calor. A costat i costat de les seves cames s'arrengleraven més de mitja dotzena de bosses grans plenes a vessar i meticulosament col·locades a tocar d’ella.  

No vaig poder evitar mirar-la durant tota l’estona que l’autobús va estar parat davant d’aquell banc. No podia deixar d’observar aquella dona que, encara no sé perquè, no tenia més casa que un banc de fusta de la Gran Via ni més ocupació que abaixar el rostre i aclucar els ulls, suposo que per no veure la crua realitat que li estava tocant viure.

L’autobús es va posar en marxa i, a mesura que s’allunyava de la dona, aquella ànima en pena s’anava fent petita i el meu sentiment d’impotència creixia més i més per moments. Aquest món no hauria de permetre segons quines coses. El dret a tenir una llar hauria d’estar garantit. Hauria de ser inherent a la condició humana!

Vaig adonar-me de la immensa sort que tinc i em vaig maleir per haver estat rondinant tot el matí per banalitats absurdes.

DEMANA UN DESIG I BUFA!

Avui he celebrat, per avançat, el meu aniversari. Ho he fet en petit comitè. Amb la persona que és amb mi, incondicionalment, des del precís instant en què ens van gestar els nostres pares i que cada dia 2 d'agost té exactament el mateix motiu de celebració que jo. Tenir una germana bessona converteix el natalici en doblement especial. L'apuntes a l'agenda i hi poses aniversari de l'Annushkita (i meu!), com si pogués oblidar-me'n! Fer anys a l'estiu té coses bones, però també en té de dolentes: no sempre tens la família i els amics a la vora. Per aquest motiu, la trobada era avui.

La meva il·lusió per fer anys, malgrat vagi passant el temps, és la mateixa de quan era menuda. Sento aquells nervis a la panxa, aquell pessigolleig que m'acompanya els dies previs i, sobretot, el dia abans quan està a punt d'arribar la mitjanit.
No he entès mai que les persones s'entristeixin o s'enfadin quan toca bufar les espelmes. No hi ha res millor que anar sumant anys. El problema seria no poder-ho fer! Però encara hi ha una cosa que em fa més gràcia: les persones que se'n resten. És ridícul! Qui prefereix retrocedir en comptes d'avançar? És incongruent.
Com que a mi l'aniversari sí m'agrada, procuro festejar-lo tant com puc.
Avui amb l'Anna hem dinat, el mateix dia 2 soparé amb el meu home i bufaré les espelmes amb l'ajuda dels meus petits tresors, i abans de vacances hauré commemorat l'assenyalada data amb els amics: que si un cafè, que si un berenar, que si us convido a casa a fer un pica-pica...
És l'excusa ideal per trobar-te amb les persones que no tens facilitat de veure durant la resta de l'any. I és un dia per contestar trucades, llegir centenars missatges a FB, rebre els WhatsApps de tots els amics, i que et cusin a Tweets els coneguts i saludats.
L'aniversari és el "teu" dia. I et recorda que fa "x" anys vas respirar per primera vegada, que vas obrir els ulls i vas iniciar el camí que t'ha dut fins on ets.