INSTAL·LATS EN EL DESÀNIM

Fa dies que ho vinc pensant: el malestar general es fa notar amb força.
Botiguers del barri de tota la vida que abaixen la persiana per no aixecar-la mai més perquè les vendes han disminuït tant que la situació és insostenible. Cafeteries que es traspassen per quatre duros perquè el senyor Manel té més despeses que ingressos al final del mes i als seus seixanta-vuit anys ja no té esma ni ganes de seguir lluitant. Llars d'infants que es van buidant perquè surt molt més econòmic deixar la mainada amb l'àvia Mercè, tot i la seva delicada salut. Famílies que sobreviuen amb un únic jornal a final de mes (i que duri!), perquè la resta dels seus membres han acabat a l'atur i, en alguns casos, han esgotat la prestació econòmica a què tenien dret.
El desànim és general. Està en boca de tothom. La gent no parla de res més.
La situació és precària i sembla que els pocs que treballem hem de donar les gràcies una i una altra vegada i beneir la gran sort que tenim. Evidentment, no està permès queixar-se sota cap concepte, tot i que l'empresari et colli, t'abaixi el sou i t'exigeixi que facis la teva feina i la d'aquell company que van fer fora el mes passat i que no pensen substituir.
La cosa està magra i, tanmateix, anar al teatre o comprar-te un llibre costa igual o més que l'any passat. Fer un aperitiu, anar a la perruqueria o adquirir un CD de música acaba esdevenint un luxe que molts ja no poden permetre's. I això és un peix que es mossega la cua perquè, en definitiva, són aquestes petites coses les que, al final, acaben donant una mica de sentit a les nostres vides. Si jo ja no surto a sopar amb la parella i els amics, el meu estat d'ànim ho acusarà, i si bona part de la clientela fa el mateix, aquell restaurantet, probablement, també acabarà plegant.
El desànim està justificat. Però estar-hi instal·lats no ens aportarà res de bo.
Per aquest motiu, proposo gaudir de totes les coses que encara ens surten de franc, com ara fer un bon passeig per algun indret bonic, rellegir aquelles novel·les que tenim al prestatge i que un dia ens van robar el cor, o dedicar-se a endreçar tots els pensaments i donar-los forma escrita, tal i com faig jo mateixa.