A TRES BANDES

Llegia fa uns dies al diari Ara, en un reportatge titulat "Quan tres no són multitud", que les relacions simultànies entre tres persones tenen actualment una incidència del cinc per cent a la nostra societat. Sí. Un cinc per cent! A més, casualitat o no, enguany passaran per la cartellera cinematogràfica fins a tres pel·lícules l'argument de les quals gira al voltant de les relacions a tres bandes (3, de Tom Tykwer, El sexe dels àngels, de Xavier Villaverde i La muntanya russa, d'Emilio Martínez Lázaro).
I jo que sempre ho he trobat tan complicat! Bàsicament, perquè si entendre't amb una única persona ja és difícil, sobretot si hi convius, no vull ni imaginar-me com d'embrollat pot arribar a esdevenir haver de prendre qualsevol decisió si s'ha de consensuar a tres bandes.
Evidentment, la fantasia del ménage à trois és a l'imaginari col·lectiu de tothom. I qui digui que no, menteix vilment. De fet, els experts asseguren que en aquest tipus de relació "augmenta l'estimulació i el potencial d'excitació" però, tanmateix, adverteixen que "també facilita l'aparició d'inseguretat i gelosia".
Reflexionant sobre tot això em ve al cap la suggerent lletra del bolero d'Antonio Machín "Corazón loco" que va sonar amb força a la ràdio als anys 40 i que explica, al meu parer amb una naturalitat tremenda, un tipus de relació a tres. El tema comença amb el plantejament del conflicte: "No te puedo comprender, corazón loco, no te puedo comprender y ellas tampoco (...)Yo no puedo comprender cómo se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco." Després demana una explicació i, acte seguit, sense embuts, dispara: "una es el amor sagrado de mi vida, esposa y madre a la vez. La otra es el amor prohibido, complemento de mis ansias y a quien no renunciaré". I acaba amb una declaració de principis: "y ahora puedes tú saber cómo se pueden querer dos mujeres a la vez,  y no estar loco, y no estar loco, y no estar loco."
Bojos o no, la realitat és que a Occident estem molt arrelats a la monogàmia, i se'ns fa estrany pensar que hi pugui haver d'altres opcions que siguin favorables per a totes les parts. Almenys a mi, com ja he dit al principi de la reflexió, em sembla, si més no, complex.