Envejo la vitalitat que tenen els infants, admiro la sinceritat amb què s'enfronten al món, em diverteixen les seves converses, em meravella la curiositat que tenen per tot allò que els envolta i em fascina com es van adaptant amb absoluta normalitat a un món tan caòtic com l'actual.
Ara bé, a la fi entenc per què la meva mare sempre deia: "a mi sí m'agraden els nens... però només quan dormen!". Després de 33 anys, estic relativament d'acord amb ella. Jo potser matisaria aquest "només" i proposaria un "a mi m'agraden els nens, sobretot quan dormen!". Ja us he dit que sóc criaturera de mena... Però és que, per bé que tothom sàpiga que tenir fills no és senzill, si et toquen d'aquells que no dormen, la cosa passa de difícil, a gairebé insofrible.
Penso que les parelles estan més o menys programades per assumir que els primers mesos de vida d'un nadó resultaran una mica complicats, especialment pel que fa al descans dels pares. Amb això ja hi comptes, perquè entre l'alletament, la dentició, els refredats i les grips intestinals, et passes el primer any sense aclucar l'ull més de dues o tres hores seguides. Fins aquí, d'acord. I et diria que ho vius, fins i tot, amb alegria -sobretot en el cas dels primogènits, perquè després desapareixen l'efecte novetat i els nervis propis de principiant. Ara bé, el que ja no és tan fàcil de digerir és que el teu fill de tres anys es llevi a quarts de 7h, no faci migdiada, no vegi mai l'hora d'anar-se'n a dormir perquè considera que és perdre el temps, es permeti el luxe d'anar-se desvetllant durant la nit reiterades vegades i et supliqui companyia. Això, dia sí, dia també, et fa parar boja. Ho constato. Tant és així, que en sé d'una que un dia, a altes hores de la matinada, després d'haver-se llevat de l'ordre de quinze vegades, li va bramar al seu fill: "¡eres la semilla del diablo!". Encara ara se'n penedeix, però us asseguro que és molt dur que no et deixin dormir. I de res serveix empapar-se de tots els llibres i manuals que hi ha al mercat. Quan un nen és de poc dormir, no hi ha res a fer. Bé, sí, carregar-te de paciència i pendre força cafè!
Afortunadament, tot passa. Sí, us ho prometo! Arriba un dia que, de cop i volta, el nen comença a dormir seguit, sense interrupcions. Al principi te'n fas creus, no ho vols dir massa alt, per si de cas. Però mica en mica vas veient que la cosa es consolida i tornes a poder gaudir d'unes quantes hores de son seguides, sense parades en el camí. Revius aquella sensació del silenci absolut de la nit i, aleshores, com t'agraden els nens i quan dormen estan tan absolutament adorables, t'animes a tenir el segon fill.
Error! Ja hi tornem a ser!
Per sort, no hi ha res que no pugui arreglar un "bon dia, mama guapíssima!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada