EL MILLOR ENCARA HA D'ARRIBAR

Una, que és nostàlgica de mena, de vegades té la temptació de pensar que qualsevol temps passat fou millor. Això -que no només em passa a mi-, de fet, té una explicació científica: resulta que el cervell tendeix a oblidar les coses dolentes i a recordar, sobretot, els bons moments viscuts. Per aquest motiu, el record que tenim de la realitat pretèrita sempre és esbiaixat. Per dir-ho d'alguna manera, quan recordem algun fet, inconscientment, l'edulcorem. És per aquest motiu que gairebé tothom eleva el primer amor a la categoria de sublim, insuperable, inigualable, excels. I no nego que sigui especial, que ho és, però com tot el que fas per primera vegada: el primer concert, la primera copa de vi, la primera vegada que puges a una moto... Totes aquestes experiències són diferents en tant que són desconegudes. L'element "sorpresa" hi té molt a veure.

Ara bé, tornant al tema que ens ocupa, és absurd recrear-se donant per fet que eres més feliç abans. Que les festes eren més divertides, que tenies més temps per a tu i que estaves molt més guapa perquè reies més i t'enfadaves menys. Tots aquests pensaments, per més lícits que puguin semblar, no ens porten enlloc ni tenen cap fonament. Bàsicament, perquè el passat el coneixem i el podem jutjar i analitzar, però el futur, fins on jo sé, és imprevisible i incògnit.
Fruit d'aquest raonament, ja fa temps que vaig decidir que el millor encara ha d'arribar. És infinitament més estimulant, t'ajuda a viure el present amb intensitat i a esperar el futur amb l'emoció que cada dia pot ser millor que l'anterior.