DIA DE SOFÀ I MANTA

Tots, absolutament tots, sabem què significa que el cos et demani a crits una estona de sofà i manta.

Fins i tot aquelles persones que són molt poc casolanes, que anhelen sortir al carrer a diari i que s'ofeguen si no són a l'aire lliure, un bon dia senten que necessiten, per damunt de tot, una estona de sofà i manta, un moment de no fer res.
 
En silenci o amb bona música, amb els ulls clucs o mirant una pel·lícula bonica, sol o en la millor companyia, aquestes estones esdevenen altament gratificants. Sobretot per als més belluguets, com ara jo, que no n'acostumem a tenir gaires, d'instants d'aquests, i això encara els fa més especials.

Es tracta d'oblidar totes les cabòries, de deixar la ment en blanc i relaxar el cos i l'ànima... I això tant pot durar uns minuts com allargar-se durant tota una tarda de diumenge que voldries que no acabi mai.

En els temps que ens ha tocat viure, enmig d'una espiral de presses i corredisses, és crucial que no perdem mai la temptació de regalar-nos, de tant en tant, una parada tècnica per recuperar les forces.

I ara us deixo, que avui tinc més ganes que mai d'una sessió de sofà i manta!

:-)

SENSE PARAULES

Per a una persona com jo, que sense el poder de la comunicació no seria res, quedar-se sense paraules és, si més no, estrany. Em passa molt poques vegades. Precisament per això, quan em succeeix, més enllà del desconcert inicial, la sensació és colpidora i gratificant alhora.

Quedar-se sense paraules, "literalment", en el sentit més estricte del mot, referint-se a la incapacitat d'explicar i transmetre el que sents per més que t'hi esforcis, és tan corprenedor com meravellós.

És colpidor i corprenedor en tant que, avesada com estic a trobar sempre les paraules justes per descriure com em sento, em sorprèn que alguna volta no sigui així. Tanmateix, em resulta gratificant i meravellós perquè tinc la sort que les experiències que m'han fet emmudir han estat sempre positives.

Sentir que l'emoció et fa esclatar el cor, que la vida és un regal amb sorpreses fascinants i que podries menjar-te el món, però no trobar les paraules per explicar ben bé el com, ni el per què és extraordinari!

Saber que aquell moment és irrepetible, que probablement és un instant privilegiat i que per més esforços que hi posis per explicar-lo no ho aconseguiràs, encara ho fa tot més singular.

Deu ser per això que es diu allò que "l'amor que és pot explicar amb paraules no és amor". Oi?

A LA RECERCA D'UN TEMPS PERDUT

Hi ha sabors, colors i olors que tenen la capacitat d’evocar-nos records del passat i fer-nos-els reviure intensament. Ho sabeu molt bé aquells que coneixeu la sèrie de novel·les que l’escriptor francès Marcel Proust va escriure a principis del segle passat sota el nom de A la recerca del temps perdut. En el primer dels set volums, el protagonista de la novel·la suca una magdalena a la tassa de te i, amb la primera mossegada, li venen a la ment incomptables records viscuts.

En certs moments a la vida, sense saber ben bé per què, necessites recuperar l’essència de temps passats, precises tornar una mica enrere i rememorar algunes experiències viscudes. Unes vegades t’hi empeny la nostàlgia, d’altres, la voluntat d’entendre els fets que van succeir o de corroborar que van ser verídics. En qualsevol cas, sigui quin sigui el motiu que et motiva a reviure moments del passat, una manera d’aconseguir-ho és tornant a llocs que hagin marcat significativament el rumb de la teva existència.

Avui m’he escapat a fer un cafè a un indret especial. Feia setmanes que no hi anava. Gairebé n’havia oblidat l’olor, els seus colors característics, el gust del cafè que hi serveixen, les mirades còmplices dels qui hi treballen, la remor de fons del trànsit escolant-se a l’interior del local i tants altres detalls, que de seguida m’han evocat instants meravellosos. Un a un, he anat revivint infinitat de moments fantàstics plens de mirades en silenci que ho diuen tot, de paraules pronunciades amb molts nervis i de decisions importants que van ser preses allí.

Ha estat una explosió magnífica de sentiments!

La meva petita aventura a la recerca d’un temps perdut ha valgut molt la pena.

.

PER SEMPRE

Quan tens un fill, sobretot si és el primer, deixes una mica de ser tu per convertir-te en mare. Tens la sensació que a partir d'aleshores ets imprescindible i la certesa que la criatura mai no estarà amb ningú tan bé com està als teus braços.
Al començament el trasbals és important perquè tot és nou i el bebè et necessita pràcticament al 100%. No tens temps ni de pentinar-te les pestanyes i demanes audiència per a poder dutxar-te.
A mesura que el ganàpia es fa gran, tot es va matisant. I depenent del grau de trapelleria del teu trasto, cada vegada et sents una mica més lliure. El que al principi et semblava una muntanya, amb el temps es torna absolutament plausible. Vas trobant els recursos per facilitar tots els processos, vas entenent —gairebé sempre— les necessitats reals del nen, vas veient-lo créixer, vas deixant-lo volar...
De cop i volta, un dia penses: "Mare meva! Però si el temps corre que ni te n'adones! On és el meu pitufín?"
El menut ha deixat de ser un nadó, s'ha convertit en un nen i va pel camí d'esdevenir un xaval!
Aleshores te l'imagines d'adult. Penses en com serà, en si podrà acomplir els seus somnis, en si li faran mal, en si assolirà la felicitat... I mentres reflexiones sobre tot això t'adones que és cert allò que li has sentit dir a l'àvia tantes vegades: "Fills petits, problemes petits" perquè, realment, quan no és un all, és una ceba.
Tanmateix, i per més preocupacions i mal de caps que puguin comportar-nos, el més sorprenent és que desitgem intensament que la vida ens regali l'oportunitat de veure i viure el futur dels nostres fills durant tants anys com sigui possible.

MOZART PER ESMORZAR

Aquest matí, quan he arribat al menjador després de preparar l'esmorzar, els nens havien posat un CD de Mozart, i l'escoltaven atentament ajaguts al sofà.

M'ha agradat el gest, la música clàssica és sempre relaxant i una manera fantàstica de començar el dia. Sobretot a principis de setembre, havent tornat ja de vacances però sense que s'hagi iniciat el període escolar. Suposo que les criatures estan tipes de vacances, s'avorreixen i estan més rondinaires que de costum. 

Avui, tanmateix, tot ha anat com la seda. Després de l'esmorzar, una estona de joc, sense baralles entre ells, sense discussions, deixant que la mare —o sigui, jo—, enllestís ràpidament totes les tasques que una llar duu implícites. 

A mig matí, sense haver-hi d'insistir gens, s'han vestit i hem sortit a fer encàrrecs pel barri. Sorprenentment, no s'han queixat ni de la calor, ni d'haver de caminar, ni d'haver de fer cues. Increïble, però cert! Tant és així que fins i tot hem parat a fer un cacaolat per descansar i hem rigut amb dues o tres anècdotes que em reservo per a un altre escrit. 

Em pregunto si li dec tota aquesta harmonia a Mozart...

Demà faré la prova, hi tornarem, a veure si es repeteix la placidesa d'avui! 

L'AMOR ÉS LLIURE!

He tingut la sort d'haver-me criat en el si d'una família com cal. Els meus pares m'han ensenyat a respectar tothom, independentment del seu color de pell, del seu poder adquisitiu, del seus coneixements o de la seva tendència sexual.
Des de ben petita he entès que l'amor entre dues persones no entén de gèneres.
Des que era menuda he compartit sopars, festes i grans moments amb parelles home-dona, home-home i dona-dona. I sempre he percebut els tres tipus de relacions com a normals.

Tanmateix, a mesura que em vaig anar fent gran, em vaig adonar que l'absoluta naturalitat amb què jo percebia l'homosexualitat, no era, malauradament, ni de lluny, la tendència general. De seguida vaig percebre que hi havia certes persones que criminalitzaven el que per a mi era llei de vida, el que per a mi era un amor com qualsevol altre. Vaig pensar que de retrògrads sempre n'hi ha hagut i que, en qualsevol cas, segur que es tractava d'una minoria. No obstant, la meva sorpresa va anar in crescendo amb el pas del temps. M'he adonat que encara avui en dia hi ha massa persones que es creuen amb el dret de decidir a qui ha d'estimar l'altre. I el que és pitjor, la crua realitat és que de vegades aquests intolerants indesitjables (perquè no tenen altre nom) tenen poder suficient com per signar lleis que prohibeixen l'homosexualitat i, fins i tot, la penalitzen.

Però qui carai s'han pensat que són?!
L'amor és lliure i ningú t'ha de dir a qui has d'estimar!!

Aquests dies els mitjans de comunicació en parlen. Expliquen que en alguns països hi ha, a més de prohibicions, agressions al col·lectiu homosexual que queden impunes. M'esgarrifo. Me'n faig creus. Com pot estar passant això?! Em sembla repugnant.

Ja n'hi ha prou. N'estic molt tipa. Estic molt decebuda amb la societat.
L'amor és lliure, a veure si ho entenem tots d'una punyetera vegada!!

LLEI DE VIDA

L'altre dia, passejant per Barcelona, vaig passar per davant del pis que vaig llogar quan em vaig independitzar. El meu "cutxitril", com l'anomenava jo.
Estava situat al casc antic de la ciutat, en un carreró petit, estret i deixat, gairebé sense llum. La finca no tenia ascensor, ni intèrfon, era d'aquelles escales velles en què per obrir la porta del portal has d'estirar d'una corda.
Era força "cutre" i molt menut, la veritat, però era el meu piset, el meu espai, la meva nova vida, el començament del meu camí en solitari. I jo era molt jove, però sabia bé el que significava treballar per tirar endavant una casa perquè el meu primer sou el vaig guanyar amb 15 anys.
Recordo amb exactitud els nervis d'aquells dies, el lloc on vaig signar el contracte de lloguer, la il·lusió que em feia aquell gran canvi, la por que no podia evitar sentir, aquella mudança feta en ciclomotor d'una punta a l'altra de la ciutat...
També recordo la tristor als ulls de la meva mare. Aleshores no ho vaig comprendre. No entenia per què la mare no compartia la meva eufòria, per què no estava emocionada com jo?
És curiós com sovint has de passar en primera persona per segons quines experiències per a poder comprendre-les, oi?
Ara sóc jo la mare i ho entenc perfectament. No cal que ningú m'ho expliqui.
La meva mare estava contenta per mi, naturalment que ho estava! Tanmateix, això no devia estalviar-li un enorme nus a la gola el dia que em va veure marxar de casa carregada amb les últimes coses. I malgrat els meus encara són menuts, no vull ni imaginar-me el moment en què decideixin enlairar el vol en solitari.
És llei de vida, però no per això em serà menys dolorós.
Ja cal que, mentre es deixin, els petonegi i els mimi tot el que pugui i més!
:-)