PER SEMPRE

Quan tens un fill, sobretot si és el primer, deixes una mica de ser tu per convertir-te en mare. Tens la sensació que a partir d'aleshores ets imprescindible i la certesa que la criatura mai no estarà amb ningú tan bé com està als teus braços.
Al començament el trasbals és important perquè tot és nou i el bebè et necessita pràcticament al 100%. No tens temps ni de pentinar-te les pestanyes i demanes audiència per a poder dutxar-te.
A mesura que el ganàpia es fa gran, tot es va matisant. I depenent del grau de trapelleria del teu trasto, cada vegada et sents una mica més lliure. El que al principi et semblava una muntanya, amb el temps es torna absolutament plausible. Vas trobant els recursos per facilitar tots els processos, vas entenent —gairebé sempre— les necessitats reals del nen, vas veient-lo créixer, vas deixant-lo volar...
De cop i volta, un dia penses: "Mare meva! Però si el temps corre que ni te n'adones! On és el meu pitufín?"
El menut ha deixat de ser un nadó, s'ha convertit en un nen i va pel camí d'esdevenir un xaval!
Aleshores te l'imagines d'adult. Penses en com serà, en si podrà acomplir els seus somnis, en si li faran mal, en si assolirà la felicitat... I mentres reflexiones sobre tot això t'adones que és cert allò que li has sentit dir a l'àvia tantes vegades: "Fills petits, problemes petits" perquè, realment, quan no és un all, és una ceba.
Tanmateix, i per més preocupacions i mal de caps que puguin comportar-nos, el més sorprenent és que desitgem intensament que la vida ens regali l'oportunitat de veure i viure el futur dels nostres fills durant tants anys com sigui possible.