L'AMOR ÉS LLIURE!

He tingut la sort d'haver-me criat en el si d'una família com cal. Els meus pares m'han ensenyat a respectar tothom, independentment del seu color de pell, del seu poder adquisitiu, del seus coneixements o de la seva tendència sexual.
Des de ben petita he entès que l'amor entre dues persones no entén de gèneres.
Des que era menuda he compartit sopars, festes i grans moments amb parelles home-dona, home-home i dona-dona. I sempre he percebut els tres tipus de relacions com a normals.

Tanmateix, a mesura que em vaig anar fent gran, em vaig adonar que l'absoluta naturalitat amb què jo percebia l'homosexualitat, no era, malauradament, ni de lluny, la tendència general. De seguida vaig percebre que hi havia certes persones que criminalitzaven el que per a mi era llei de vida, el que per a mi era un amor com qualsevol altre. Vaig pensar que de retrògrads sempre n'hi ha hagut i que, en qualsevol cas, segur que es tractava d'una minoria. No obstant, la meva sorpresa va anar in crescendo amb el pas del temps. M'he adonat que encara avui en dia hi ha massa persones que es creuen amb el dret de decidir a qui ha d'estimar l'altre. I el que és pitjor, la crua realitat és que de vegades aquests intolerants indesitjables (perquè no tenen altre nom) tenen poder suficient com per signar lleis que prohibeixen l'homosexualitat i, fins i tot, la penalitzen.

Però qui carai s'han pensat que són?!
L'amor és lliure i ningú t'ha de dir a qui has d'estimar!!

Aquests dies els mitjans de comunicació en parlen. Expliquen que en alguns països hi ha, a més de prohibicions, agressions al col·lectiu homosexual que queden impunes. M'esgarrifo. Me'n faig creus. Com pot estar passant això?! Em sembla repugnant.

Ja n'hi ha prou. N'estic molt tipa. Estic molt decebuda amb la societat.
L'amor és lliure, a veure si ho entenem tots d'una punyetera vegada!!