Per a una persona com jo, que sense el poder de la comunicació no seria res, quedar-se sense paraules és, si més no, estrany. Em passa molt poques vegades. Precisament per això, quan em succeeix, més enllà del desconcert inicial, la sensació és colpidora i gratificant alhora.
Quedar-se sense paraules, "literalment", en el sentit més estricte del mot, referint-se a la incapacitat d'explicar i transmetre el que sents per més que t'hi esforcis, és tan corprenedor com meravellós.
És colpidor i corprenedor en tant que, avesada com estic a trobar sempre les paraules justes per descriure com em sento, em sorprèn que alguna volta no sigui així. Tanmateix, em resulta gratificant i meravellós perquè tinc la sort que les experiències que m'han fet emmudir han estat sempre positives.
Sentir que l'emoció et fa esclatar el cor, que la vida és un regal amb sorpreses fascinants i que podries menjar-te el món, però no trobar les paraules per explicar ben bé el com, ni el per què és extraordinari!
Saber que aquell moment és irrepetible, que probablement és un instant privilegiat i que per més esforços que hi posis per explicar-lo no ho aconseguiràs, encara ho fa tot més singular.
Deu ser per això que es diu allò que "l'amor que és pot explicar amb paraules no és amor". Oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada