LLETRES, PÈTALS, I MOLT D'AMOR

M'agraden les roses, m'encanten les lletres i em fascina l'amor. Amb aquestes premisses, no és sorprenent que any rere any esperi amb il·lusió la diada de Sant Jordi.

Des de ben petita, el 23 d'abril m'ha servit per augmentar el volum d'obres de la meva biblioteca personal i per descobrir autors interessants i títols imprescindibles. Passejar per les transitades Rambles de Barcelona ha estat una cita inel·ludible a la què no he gosat fallar ni en les diades passades per aigua.
Ara que sóc mare, a més, em permet transmetre als petits de la casa que la lectura es divertida, que llegir els farà més grans, i que cada llibre és com un viatge imaginari que sempre romandrà a la seva memòria.
A més, romàntica i apassionada de mena, recordo vivament la primera rosa que em van regalar amb la intenció que se li pressuposa a aquesta flor el dia de Sant Jordi.
A diferència de la nit de Reis, en què amb els anys corres el risc d'acostumar-t'hi i que perdi una mica l'emoció, la diada és sempre diferent. De vegades m'han regalat una única rosa: la rosa. Però sovint n'he rebut diverses: de diferent mida, color, olor... i significació. Roses pintades, roses de paper, roses de sucre, roses virtuals... La rosa de la parella, la rosa del pare, la rosa dels fills, les roses dels amics. Fins i tot, roses anònimes! I, malgrat l'heterogeneïtat de la procedència i la finalitat d'aquestes, he de reconèixer que m'he il·lusionat absolutament amb totes les roses.
No tinc remei, sóc així de sentimental!

LA FORÇA DEL VENT

En circumstàncies normals, el vent em molesta. Tanmateix, fa uns dies, quan tornava a casa, el vent era prou fort com per arrossegar una llauna de refresc que algú havia deixat al terra. La llauna rodolova al meu costat, com si pretengués seguir les meves passes. El soroll produït per aquella coca-cola que avançava amb la força de l'aire que la impel·lia, em va fer adonar que, algunes vegades, les coses esdevenen sense que puguem fer res per evitar-les.
El món gira irremeiablement, el sol es pon cada dia i les fulles dels arbres cauen cíclicament... La inèrcia de totes aquestes coses ens sembla comprensible i fins i tot plausible. Ningú no gosaria intentar impedir-les!
No obstant, no succeeix el mateix amb d'altres coses que ens toquen de més a la vora. Vivim en una societat capficada en controlar-ho tot, en mesurar-ho tot, en verificar-ho tot, en dosificar-ho tot i en endreçar-ho tot. Per qüestions que desconec, tendim a fixar horaris i a imposar normes tant en l'àmbit laboral, que seria raonablement lògic, com en el terreny personal.
Hi ha molt poques coses que deixem a l'atzar!

Avui tornava a fer vent i el vent m'ha despentinat. Al principi, per inèrcia, he provat d'impedir que els meus cabells voleiessin amunt i avall i se'm posessin davant de la cara. Després he recordat aquella llauna rodolant. He comprès que no valia la pena barallar-m'hi i he deixat que l'aire manés sobre la meva cabellera.
Perquè, de tant en tant, despentinar-se no és tan terrible, oi?

FLY ME TO THE MOON

De dies en què et lleves i sents que et pots menjar el món n'hem tingut tots i no cal dir que són sublims!
Quan detecto que la vida m'obsequia amb un d'aquests dies, sé que tot sortirà bé, que res no fallarà. El meu somriure és generós i perenne, el sol em sembla més lluent, la remor del metro no m'importa, els crits no m'ofenen, l'excés de feina no m'estressa i qualsevol cosa que faci aquell dia ratllarà la perfecció.
La llàstima és que per més que voldria que no acabessin mai, aquests dies passen més depressa que la resta, semblen més curts i es consumeixen de seguida.
Tot plegat és força complicat d'entendre perquè, en realitat, sovint tampoc endevino quin ha estat el desencadenant que ha provocat que aquella jornada sigui fantàstica. Suposo que és el resultat d'un cúmul de circumstàncies que unides tenen el poder de convertir un dia normal en un dia excels. I precisament perquè no depèn d'un únic factor, sinó de la conjunció de diferents variants, de dies com aquests només en tenim un de tant en tant, i aquesta escassetat fa que encara el valorem més.
Quan en tinc un, la banda sonora que m'acompanya de fons és el Fly me to the moon de Frank Sinatra. Segurament perquè em sento tan bé, tan amunt, que em sembla que podria desafiar la llei de la gravetat i volar cap a la lluna.

PLOU I FA SOL

Plou. A estones més, a estones menys, però plou.
Plou des de fa un parell de dies, no més, però tinc la sensació que fa massa temps que tot és gris, apagat, fosc i fred.
Hi ha qui diu que la pluja és romàntica. Potser sí, si te la mires entre els braços de la persona que estimes, des de la finestra d'una masia de l'Empordà i amb la llar de foc encesa. Si ha de ser així, ja pot ploure durant quaranta nits seguides, que no em sentireu rondinar.
Quan ets a la ciutat i t'hi has de bellugar per anar a la feina, dur els nens a l'escola i fer la compra al supermercat de torn, la pluja fa més nosa que altra cosa.

Avui pensava en l'estiu. He anhelat amb força que arribés i, com qui demana un desig, he tancat els ulls durant un instant fugaç i he intuït la remor de la mar, he palpat l'ambient de revetlla, he sentit l'olor de la piscina i he taralejat la cançó que sempre em ve al pensament quan imagino un estiu ideal.
Aleshores he recordat que a l'agost faig anys. He obert els ulls. Potser és per això que l'estiu m'agrada tant, perquè hi vaig nèixer i perquè any rere any celebro que tot va bé, que la vida avança i el món continua fent voltes.
He tornat a mirar la pluja i ara ja no m'ha semblat tan grisa, ni apagada, ni fosca, ni freda.

LLUM D'ANADA I TORNADA

Acaba de marxar la llum a casa, és un quart de deu del vespre i avui a les 22h fan el partit del Barça. Com ara feia temps que no passava, no recordo on tinc les llanternes, si és que n’hi ha alguna pel pis. Remeno, sense èxit, alguns calaixos de la cuina i del rebedor amb l’objectiu de trobar-ne. Però és inútil. D’espelmes sí n’hi ha! Fantàstic! Tanmateix, en una casa on no s’hi fuma, ara el problema serà trobar un encenedor. Mentre busco -naturalment a les fosques- alguna cosa que em permeti encendre una o dues espelmes, els menuts de la casa es neguitegen. Se m’acut que el millor serà posar dormir la més petita. Total, per aclucar els ulls, la foscor ja li anirà bé. Hi ha una variable que se m’escapa: la nena sempre pren llet calenta abans de ficar-se al bressol. Quan reclama el biberó, m’adono que no puc escalfar res. No tenir electricitat equival a no poder fer servir el microones ni la placa d’inducció. Li explico que avui no hi ha llet que valgui i, com és de bon conformar, acata aquesta circumstància sense rondinar.

A totes aquestes, ja hem localitzat un encenedor que ens servirà per dilucidar el problema. Més que res, perquè ara el veiem més clar: no tenim llum i no podrem veure el partit.

És hora de posar a dormir el gran. Gràcies a una tablet, el pare de la criatura li pot llegir El Mago de Oz en versió e-book. A mi se m’acut que també aprofitaré l’estona per llegir, però no recordava que a la claror de les espelmes només s’hi pot veure bé a les pel·lícules. Millor serà posar-me a escriure. Vaig fins el portàtil i comprovo amb satisfacció que té la bateria a mitges. Suposo que em donarà temps! Sense pensar-hi, intento entrar al blog però, és clar, no tenir llum equival, també, a no disposar d’internet. Cap problema, sóc una dona de recursos. Obro un document de word i començo a escriure “Acaba de marxar la llum”. Tot just he teclejat la frase quan són les 21:55h i, com per art de màgia, torna la llum. Just a temps!

Malauradament, abans que pugui decidir si continuo escrivint o no, marxa de nou. Així fins a set cops, i tots ells amb l'acompanyament musical d'un reguitzell de sons i sorollets produïts pels aparells elèctrics que tenim a casa i que s’engeguen i s’apaguen una i una altra vegada. Veure el partit ja no entra dins els meus plans. La situació és esperpèntica i decideixo que em faré un cafè si és que l’anar i venir de l’energia elèctrica m’ho permet. Mentre escalfo la cafetera, recordo que avui és l’anomenat “Dia del Planeta” (en que s’insta els ciutadans a reduir tant com puguin el consum elèctric) i que a partir del mes vinent la factura de la llum s’apujarà un 7%. Reflexionant sobre tot això, el pis es torna a quedar a les fosques.

Crec que el millor serà posar-me a dormir com han fet les criatures...

A TRES BANDES

Llegia fa uns dies al diari Ara, en un reportatge titulat "Quan tres no són multitud", que les relacions simultànies entre tres persones tenen actualment una incidència del cinc per cent a la nostra societat. Sí. Un cinc per cent! A més, casualitat o no, enguany passaran per la cartellera cinematogràfica fins a tres pel·lícules l'argument de les quals gira al voltant de les relacions a tres bandes (3, de Tom Tykwer, El sexe dels àngels, de Xavier Villaverde i La muntanya russa, d'Emilio Martínez Lázaro).
I jo que sempre ho he trobat tan complicat! Bàsicament, perquè si entendre't amb una única persona ja és difícil, sobretot si hi convius, no vull ni imaginar-me com d'embrollat pot arribar a esdevenir haver de prendre qualsevol decisió si s'ha de consensuar a tres bandes.
Evidentment, la fantasia del ménage à trois és a l'imaginari col·lectiu de tothom. I qui digui que no, menteix vilment. De fet, els experts asseguren que en aquest tipus de relació "augmenta l'estimulació i el potencial d'excitació" però, tanmateix, adverteixen que "també facilita l'aparició d'inseguretat i gelosia".
Reflexionant sobre tot això em ve al cap la suggerent lletra del bolero d'Antonio Machín "Corazón loco" que va sonar amb força a la ràdio als anys 40 i que explica, al meu parer amb una naturalitat tremenda, un tipus de relació a tres. El tema comença amb el plantejament del conflicte: "No te puedo comprender, corazón loco, no te puedo comprender y ellas tampoco (...)Yo no puedo comprender cómo se pueden querer dos mujeres a la vez, y no estar loco." Després demana una explicació i, acte seguit, sense embuts, dispara: "una es el amor sagrado de mi vida, esposa y madre a la vez. La otra es el amor prohibido, complemento de mis ansias y a quien no renunciaré". I acaba amb una declaració de principis: "y ahora puedes tú saber cómo se pueden querer dos mujeres a la vez,  y no estar loco, y no estar loco, y no estar loco."
Bojos o no, la realitat és que a Occident estem molt arrelats a la monogàmia, i se'ns fa estrany pensar que hi pugui haver d'altres opcions que siguin favorables per a totes les parts. Almenys a mi, com ja he dit al principi de la reflexió, em sembla, si més no, complex.

PARLAR AMB DESCONEGUTS

Tots hem estat nens i a tots se'ns ha advertit una i una altra vegada del perill de parlar amb desconeguts. Era una d'aquelles regles d'or que mai hauries gosat transgredir. Parlar amb desconeguts era pitjor que creuar el carrer sense mirar, que treure males notes, que no acabar-te el sopar... Parlar amb desconeguts podia comportar conseqüències terribles, i per recordar-t'ho tenies l'exemple de la insensata Blancaneus i el maleït moment en què va decidir acceptar la poma de mans d'aquella vella desconeguda.
Per sort, és una norma amb data de caducitat: quan les criatures creixen, s'acaba la prohibició. Menys mal! Si no, no coneixeríem mai ningú! A mesura que passen els anys, la por es va diluint i la idea de parlar amb desconeguts comença a no semblar-te tan malament. De fet, com succeeix amb la resta d'imposicions només pel fet de ser-ho, transgredir aquesta norma acaba seduint-te més que res al món. Ja sabem com ens atrauen les coses que estan prohibides, oi?

Les mítiques cites a cegues posen de manifest com d'estimulant pot arribar a ser parlar amb un desconegut. Suposo que s'hi barreja l'emoció del flirteig amb el neguit que provoca el desconeixement i la por de trepitjar terreny inexplorat.
En el decurs de la vida parlem amb milers de desconeguts que deixen de ser-ho quan la conversa es torna fluïda. Amb sort, alguns d'aquests, després, seran amics. D'altres, depenent del grau de connexió que s'hagi establert entre ells i nosaltres, seran amants o potser parelles. A alguns voldrem no tornar-los a veure mai més i d'altres seguiran essent autèntics desconeguts, fins i tot després d'haver-hi xerrat mil vegades. Alguns compartiran la vida amb nosaltres i se'ns farà estrany pensar que algun dia van ser incògnits.