PLOU I FA SOL

Plou. A estones més, a estones menys, però plou.
Plou des de fa un parell de dies, no més, però tinc la sensació que fa massa temps que tot és gris, apagat, fosc i fred.
Hi ha qui diu que la pluja és romàntica. Potser sí, si te la mires entre els braços de la persona que estimes, des de la finestra d'una masia de l'Empordà i amb la llar de foc encesa. Si ha de ser així, ja pot ploure durant quaranta nits seguides, que no em sentireu rondinar.
Quan ets a la ciutat i t'hi has de bellugar per anar a la feina, dur els nens a l'escola i fer la compra al supermercat de torn, la pluja fa més nosa que altra cosa.

Avui pensava en l'estiu. He anhelat amb força que arribés i, com qui demana un desig, he tancat els ulls durant un instant fugaç i he intuït la remor de la mar, he palpat l'ambient de revetlla, he sentit l'olor de la piscina i he taralejat la cançó que sempre em ve al pensament quan imagino un estiu ideal.
Aleshores he recordat que a l'agost faig anys. He obert els ulls. Potser és per això que l'estiu m'agrada tant, perquè hi vaig nèixer i perquè any rere any celebro que tot va bé, que la vida avança i el món continua fent voltes.
He tornat a mirar la pluja i ara ja no m'ha semblat tan grisa, ni apagada, ni fosca, ni freda.