En circumstàncies normals, el vent em molesta. Tanmateix, fa uns dies, quan tornava a casa, el vent era prou fort com per arrossegar una llauna de refresc que algú havia deixat al terra. La llauna rodolova al meu costat, com si pretengués seguir les meves passes. El soroll produït per aquella coca-cola que avançava amb la força de l'aire que la impel·lia, em va fer adonar que, algunes vegades, les coses esdevenen sense que puguem fer res per evitar-les.
El món gira irremeiablement, el sol es pon cada dia i les fulles dels arbres cauen cíclicament... La inèrcia de totes aquestes coses ens sembla comprensible i fins i tot plausible. Ningú no gosaria intentar impedir-les!
No obstant, no succeeix el mateix amb d'altres coses que ens toquen de més a la vora. Vivim en una societat capficada en controlar-ho tot, en mesurar-ho tot, en verificar-ho tot, en dosificar-ho tot i en endreçar-ho tot. Per qüestions que desconec, tendim a fixar horaris i a imposar normes tant en l'àmbit laboral, que seria raonablement lògic, com en el terreny personal.
Hi ha molt poques coses que deixem a l'atzar!
Avui tornava a fer vent i el vent m'ha despentinat. Al principi, per inèrcia, he provat d'impedir que els meus cabells voleiessin amunt i avall i se'm posessin davant de la cara. Després he recordat aquella llauna rodolant. He comprès que no valia la pena barallar-m'hi i he deixat que l'aire manés sobre la meva cabellera.
Perquè, de tant en tant, despentinar-se no és tan terrible, oi?
