AMIGUES QUE HO CUREN TOT

Qui té un amic té un tresor. Aquest és un d’aquells refranys que has sentit a dir des que eres menuda però que no t’havies aturat a analitzar fins avui. És una veritat com una casa, et dius de seguida. I també ho és que els bons amics es compten amb els dits d’una mà i que saps identificar-los perquè hi són sempre –sobretot quan van mal dades–.

En tens una, d'amiga, que val el seu pes en or. Ara feia massa dies que no la veies, no trobàveu el moment de quedar per fer un beure i arreglar el món –el seu, el teu i el de tots, perquè sou així d’esplèndides, vosaltres–. Duies tant temps enyorant-la, que dijous de la setmana passada mentre feinejaves a la cuina no vas poder més i vas deixar anar en veu alta: «Necessito quedar amb la Neus. Ho necessito. És una qüestió vital. La meva salut mental i física se'n ressent». I deu ser que teniu alguna mena de connexió telepàtica perquè, només unes hores després de la teva declaració d'intencions, i abans que a tu et donés temps de fer lloc a l’agenda sacrificant el que fes falta per reservar un parell d’hores per estar amb ella, resulta que t’envia un WhatsApp que diu: «Hola! Tinc ganes de veure’t... Quedem la setmana vinent o l’altra per dinar?».

La trobada va ser ahir i les dues hores –que es van convertir en quatre– van passar tan de pressa que ja penses en repetir aviat. Vàreu començar pels titulars perquè us havíeu de posar la dia, i quan ja teníeu controlades les novetats més destacades (com estan els fills?, què fan les parelles?, com es troba l’àvia?, ja ha nascut aquell nebot?...) va venir la millor part. La part que més t'agrada d'estar amb ella. Aquella en què, saltant d’un tema a l’altre i deixant frases a mitges, no saps ben bé com però ho poseu tot al seu lloc. La que t'atorga aquesta pau interior que només la Neus sap regalar, la que et guareix les ferides i relativitza els drames, la que fa petites les pors i fa fora les cabòries, la que t'abriga si fa fred i t'assossega quan t'enerves.

Avui recordes la conversa i no pots evitar somriure. Tens molta sort, penses. La vida passa millor amb amigues com la Neus.

LA NIT MÉS FREDA

Fa dies que esperes amb ànsia l'arribada de dimecres. Vas sentir a la ràdio que nevaria en cotes molt baixes del litoral català i això inclou Barcelona. Has esperat impacientment durant dies. A la feina se'n fotien: «Com ha de nevar? Però si fa sol!», et diu una companya incrèdula. És igual, tu estàs convençuda que, tard o d'hora, avui veuràs l'asfalt enblanquinat i hauràs de sortir pitant cap a l'escola a buscar els nens, a risc que el caos que saps que es produirà t'impedeixi arribar-hi en condicions. En tens tantes ganes o més que els pirulos. Que ja és dir. I no saps ben bé per què. Potser és només per trencar la rutina, per fer un punt i a part, per esquivar la monotonia. Potser.

Ha passat tot el dimecres i finalment no ha nevat.

Al vespre, et convencen per anar fer un glop. Sortint de la bodegueta, com encara és aviat, decideixes tornar passejant a casa. Fa molt fred. Vagues per l'Eixample entaforada dins del jaquetó que t'ha protegit de l'hivern fins ara, però tens la gelor clavada als ossos i les cabòries se't congelen, La nit et sembla més negra que mai, més hostil i més punyent que qualsevol altra. Camines amb els braços creuats i acceleres gradualment el pas amb el desig d'entrar en calor.

La caputxa limita el teu camp de visió i només detectes la presència de la resta de vianants quan passen a tocar de tu. Veus un grup d'adolescents. Fan el que tota la vida s'ha conegut com a footing però que ara s'anomena running. Ja són ganes, penses. Dos carrers més enllà, quan travesses la cruïlla de Sardenya amb Mallorca, un cotxe tomba molt de pressa. Tant, que no t'ha vist i frena a pocs mil·límetres de tu. T'ha anat d'un pèl.

Tens ganes de plorar, però no goses. No per res, amb el cap cot i tan tapada com vas, ningú et veuria, però et fa por que el gèlid vent converteixi les llàgrimes en estalactites. Vas empassant penes, preocupacions i neguits, quan una intensa olor de haixix et fa alçar la mirada. Davant teu hi ha un home que transforma els seus problemes en fum.

Estàs a punt d'arribar al portal i et debats entre les ganes de ser a casa i la necessitat de deixar enrere aquesta melangia caminant cent quilòmetres més i, aleshores, l'olor de cànem s'esvaeix i el veus. Va enrotllat, literalment, amb una manta bruta, vella i foradada. Va encarcarat i tremola a cada pas que fa. Touché. No pots evitar sentir vergonya. Li podies haver preguntat si necessitava quelcom però no ho has fet. Tu tens casa i família i feina. Tens un llit esperant-te i una estufa que esvairà aquesta hipotèrmia. Et faràs una infusió, et reviscolarà, i arribaràs a conclusió que ho tens tot per ser feliç.

EL FIL

Te'ls mires i penses que no poden ser més bonics. De vegades no pots resistir-t'hi i els ho dius. Ells somriuen i fan cara de "quesímamaquesí".

El de mare és l'únic ofici que s'exerceix de bon grat a temps complert i sense rebre cap remuneració econòmica. I tu saps que no és casual, que això no passa perquè sí, sinó pel fil.

Tens la teoria que hi ha un fil invisible que uneix els cors de les mares amb els dels seus fills i les seves filles. Per això ets capaç de passar infinites nits en vetlla i ho fas amb il·lusió, i per això quan un dels dos cau i es fa mal la ferida t'escou sobretot a tu. D'aquí ve aquest instint de protecció, molt més animal que no pas humà, i això també explica que treguis mocs i rentis culs durant dos o tres anys amb una esportivitat que ni t'hauries imaginat que existia.

Treballes incansablement en el desenvolupament d'una paciència d'última generació a prova de rebequeries que funciona la mar de bé i per molt que et facin enfadar acabes sempre abraçant-los fort. Els veus més macos que totes les coses i et semblen simpàtics com ells sols. Els defenses davant dels que s'entesten a dir que són complicats perquè, per més descreguts i poc donats a fer petons que siguin, són els teus pirulos i des que van néixer no sents cap amor més gran.

PETITES DOSIS DE FAMÍLIA

Quan eres petita el Nadal era sempre igual: et mudaves, et repentinaves i te’n anaves amb la mama i amb l’Anna a casa de l’àvia i de l’abuelito –a ell li deies així perquè era de Santander i li parlaves en castellà, i perquè de tant en tant li entonaves la cançó de la Heidi, confessa-ho–. L’àvia parava taula per a tants que mai arribaves a comptar-los tots: els avis, vosaltres tres, i els germans de la mama amb les dones i els fills. Era el millor dia de l’any perquè veies a tots els cosins i, amb sort, algun oncle després del cafè i la copa s’animava i us portava al cinema Niza o a l’Skating –que quedaven a deu minuts caminant–, mentre la resta de la família omplia de fum, d’ampolles buides i de converses per a adults la sala d’estar de casa de l’àvia.

Ara és diferent. Ara la mama no hi és i l’abuelito tampoc. Els àpats ja no es fan a la Diagonal perquè l'àvia està massa gran, i els tres tiets fan d'amfitrions, cada dia li toca a un. Ara ets tu la que té fills, i des de fa un temps estàs separada. Abans de Nadal, pactes les preferències amb el pare de les criatures. De seguida arribes a un acord, no hi ha mai disputes. En això tens molta sort. Part dels cosins amb els que patinaves sobre gel trenta anys enrere també han tingut fills, alguns també s’han separat i es reparteixen les criatures com poden. N'hi ha que per amor han marxat a viure lluny. N’hi ha que s’han re-emparellat amb algú que prèviament tenia fills i aleshores la cosa es complica: les possibilitats que els teus cosins vinguin amb els nens i coincideixin amb els teus cauen en picat. El 24 hi van els teus i el de l’Anna, però el Sergio no té nens. El 25 els teus fan cagar el Tió amb son pare i justament el Carlos sí porta els seus nens, que són de la mateixa quinta que els teus. El 26 coincidiran uns quants, però el Marc enguany treballa i els pirulos van amb son pare. De fet, ja t'està bé quedar-te a casa i escriure.

És el preu que pagues per haver reconstruït la vida. Però t’hi adaptes, perquè no tens més remei i perquè és molt divertit. Ara ets tu la que diu bajanades no aptes per a menors, ara ets tu la que alça la copa i brinda pels que ja no hi són, per qui ha fet el dinar, per qui ha portat el vi, i per la mare que els va parir tots: l’àvia. I veure-la riure, entre sospir i sospir quan recorda la mare (la teva), és el millor regal de Nadal. Aquestes petites dosis de família, encara que siguin per fascicles, són fantàstiques. Cada àpat és com un àlbum de cromos: hi tens uns “tenguis” i uns “faltis”, i sempre esperes que al proper tindràs la col·lecció completa.

DIGUES COM ESCRIUS I ET DIRÉ QUI ETS

En un text, les paraules poden amuntegar-se una darrere l'altre o deixar-se caure subtilment i ballar al compàs. Poden confegir una melodia enèrgica, com la Simfonia número 5 de Bethoveen, o tan embriagadora com la Nuvole Bianche d’Einaudi. Però també es poden trepitjar les unes a les altres i barallar-se tan fort que el paper s'acabi estripant, tot depèn del mestre de cerimònies.

Una cosa que he constatat en el decurs dels anys és que pots conèixer les persones a partir dels seus textos. Pots odiar un home pel que escriu o pots arribar a estimar-lo, no tant pel què sinó pel com. Això no és nou: Cyrano de Bergerac fa més de 400 anys que va posar l'escriptura al servei de l'amor, i va funcionar.

Hi ha persones que escriuen per pensar, són les que fem els tallers de Catorze.cat, i n'hi ha que no pensen gens ni mica abans de posar-s'hi. N’hi ha que només escriuen llistes: de la compra, del que han de posar a la maleta, de les paraules que ha après a escriure el seu fill, dels objectius de l’empresa o dels desitjos per a l’any vinent. N’hi ha que només escriuen per Nadal, quan fan la carta als Reis Mags i perquè queda bé felicitar les festes. N'hi ha que escriuen perquè sí, només per passar l’estona, i també n’hi ha com jo: que si no escrivim morim.

NI TÍPICS NI TÒPICS

Són com el seny i la rauxa, talment com el yin i el yang, i s'estimen i s'odien a estones alternes. Quan es barallen semblen una versió catalana de Tom & Jerry i quan estan de bones és un regal guaitar-los d'amagat i escoltar furtivament les confessions que es fan.

L'Hèctor no ha jugat mai a pilota i passa olímpicament dels cotxes i els superherois. És molt més mental que físic. La curiositat el mata, s'ho qüestiona tot i necessita respostes ràpides. Tenir la vida sota control li ve de sèrie –deu ser genètic– i les mitges tintes no li van: o blanc o negre. És maniàtic, meticulós i malaltissament ordenat. Li fan pànic tots els gossos i molt de fàstic els insectes. No sap el que és tenir gana ni ha descobert el plaer de dormir –per més que he provat d’explicar-li que no, ell ho troba una pèrdua de temps– però és molt honest, això sí, el més honest de tots els nens, i tan sensible que fa por.

La Valèria no té por de res. Canta i balla compulsivament i d’extraescolar ara fa Jiu Jitsu. Vergonya? Ni poca, ni gens. Somia en viure a les muntanyes per poder tenir un gos, un gat, un conill i un cavall. Té el cap ple de pardals i una imaginació que esparvera. No sap guardar un secret però ella els vol saber tots. És fan dels fantasmes, les bruixes i la màgia. Ara parla amb les joguines i està convençuda que té poders. Ell es desespera, literalment: «mama, hauré de tenir una conversa amb les seves amigues a veure qui li posa aquestes idees absurdes al cap».

Per a mi és molt divertit, és molt més distret així, però me'ls miro i em sembla inaudit que els dos hagin sortit exactament del mateix lloc.

NO LES ENTENC

S'ha d'estar molt avorrit per dedicar-se a fer la guitza a tota hora. S'ha de ser molt incompetent per pensar que tothom et pot fer ombra. S'ha de ser molt patètic per no adonar-se que tot el mal que fas pot acabar per explotar-te a la cara.

No les entenc aquestes persones.

Si sabessin escoltar, que normalment no passa, els diria que invertissin tota l'energia que gasten escupint hostilitat en ajudar un amic, en somriure, o en explicar al seu fill un conte bonic. Que apartin les espases i desin els punyals. Que es relaxin, que es regalin un passeig, que observin com cauen les fulles seques quan bufa el vent, com s'escolen per les cortines els primers raigs de sol a l'alba.

Els ho diria. Els convidaria a ocupar-se dels problemes reals i a deixar de mirar-se el melic.

Però s'ha de ser molt ingènua per pensar que aquestes persones dedicarien un minut de la seva vida a escoltar-te, i encara menys a repectar-te.