NI TÍPICS NI TÒPICS

Són com el seny i la rauxa, talment com el yin i el yang, i s'estimen i s'odien a estones alternes. Quan es barallen semblen una versió catalana de Tom & Jerry i quan estan de bones és un regal guaitar-los d'amagat i escoltar furtivament les confessions que es fan.

L'Hèctor no ha jugat mai a pilota i passa olímpicament dels cotxes i els superherois. És molt més mental que físic. La curiositat el mata, s'ho qüestiona tot i necessita respostes ràpides. Tenir la vida sota control li ve de sèrie –deu ser genètic– i les mitges tintes no li van: o blanc o negre. És maniàtic, meticulós i malaltissament ordenat. Li fan pànic tots els gossos i molt de fàstic els insectes. No sap el que és tenir gana ni ha descobert el plaer de dormir –per més que he provat d’explicar-li que no, ell ho troba una pèrdua de temps– però és molt honest, això sí, el més honest de tots els nens, i tan sensible que fa por.

La Valèria no té por de res. Canta i balla compulsivament i d’extraescolar ara fa Jiu Jitsu. Vergonya? Ni poca, ni gens. Somia en viure a les muntanyes per poder tenir un gos, un gat, un conill i un cavall. Té el cap ple de pardals i una imaginació que esparvera. No sap guardar un secret però ella els vol saber tots. És fan dels fantasmes, les bruixes i la màgia. Ara parla amb les joguines i està convençuda que té poders. Ell es desespera, literalment: «mama, hauré de tenir una conversa amb les seves amigues a veure qui li posa aquestes idees absurdes al cap».

Per a mi és molt divertit, és molt més distret així, però me'ls miro i em sembla inaudit que els dos hagin sortit exactament del mateix lloc.