PER SEMPRE

Quan tens un fill, sobretot si és el primer, deixes una mica de ser tu per convertir-te en mare. Tens la sensació que a partir d'aleshores ets imprescindible i la certesa que la criatura mai no estarà amb ningú tan bé com està als teus braços.
Al començament el trasbals és important perquè tot és nou i el bebè et necessita pràcticament al 100%. No tens temps ni de pentinar-te les pestanyes i demanes audiència per a poder dutxar-te.
A mesura que el ganàpia es fa gran, tot es va matisant. I depenent del grau de trapelleria del teu trasto, cada vegada et sents una mica més lliure. El que al principi et semblava una muntanya, amb el temps es torna absolutament plausible. Vas trobant els recursos per facilitar tots els processos, vas entenent —gairebé sempre— les necessitats reals del nen, vas veient-lo créixer, vas deixant-lo volar...
De cop i volta, un dia penses: "Mare meva! Però si el temps corre que ni te n'adones! On és el meu pitufín?"
El menut ha deixat de ser un nadó, s'ha convertit en un nen i va pel camí d'esdevenir un xaval!
Aleshores te l'imagines d'adult. Penses en com serà, en si podrà acomplir els seus somnis, en si li faran mal, en si assolirà la felicitat... I mentres reflexiones sobre tot això t'adones que és cert allò que li has sentit dir a l'àvia tantes vegades: "Fills petits, problemes petits" perquè, realment, quan no és un all, és una ceba.
Tanmateix, i per més preocupacions i mal de caps que puguin comportar-nos, el més sorprenent és que desitgem intensament que la vida ens regali l'oportunitat de veure i viure el futur dels nostres fills durant tants anys com sigui possible.

MOZART PER ESMORZAR

Aquest matí, quan he arribat al menjador després de preparar l'esmorzar, els nens havien posat un CD de Mozart, i l'escoltaven atentament ajaguts al sofà.

M'ha agradat el gest, la música clàssica és sempre relaxant i una manera fantàstica de començar el dia. Sobretot a principis de setembre, havent tornat ja de vacances però sense que s'hagi iniciat el període escolar. Suposo que les criatures estan tipes de vacances, s'avorreixen i estan més rondinaires que de costum. 

Avui, tanmateix, tot ha anat com la seda. Després de l'esmorzar, una estona de joc, sense baralles entre ells, sense discussions, deixant que la mare —o sigui, jo—, enllestís ràpidament totes les tasques que una llar duu implícites. 

A mig matí, sense haver-hi d'insistir gens, s'han vestit i hem sortit a fer encàrrecs pel barri. Sorprenentment, no s'han queixat ni de la calor, ni d'haver de caminar, ni d'haver de fer cues. Increïble, però cert! Tant és així que fins i tot hem parat a fer un cacaolat per descansar i hem rigut amb dues o tres anècdotes que em reservo per a un altre escrit. 

Em pregunto si li dec tota aquesta harmonia a Mozart...

Demà faré la prova, hi tornarem, a veure si es repeteix la placidesa d'avui! 

L'AMOR ÉS LLIURE!

He tingut la sort d'haver-me criat en el si d'una família com cal. Els meus pares m'han ensenyat a respectar tothom, independentment del seu color de pell, del seu poder adquisitiu, del seus coneixements o de la seva tendència sexual.
Des de ben petita he entès que l'amor entre dues persones no entén de gèneres.
Des que era menuda he compartit sopars, festes i grans moments amb parelles home-dona, home-home i dona-dona. I sempre he percebut els tres tipus de relacions com a normals.

Tanmateix, a mesura que em vaig anar fent gran, em vaig adonar que l'absoluta naturalitat amb què jo percebia l'homosexualitat, no era, malauradament, ni de lluny, la tendència general. De seguida vaig percebre que hi havia certes persones que criminalitzaven el que per a mi era llei de vida, el que per a mi era un amor com qualsevol altre. Vaig pensar que de retrògrads sempre n'hi ha hagut i que, en qualsevol cas, segur que es tractava d'una minoria. No obstant, la meva sorpresa va anar in crescendo amb el pas del temps. M'he adonat que encara avui en dia hi ha massa persones que es creuen amb el dret de decidir a qui ha d'estimar l'altre. I el que és pitjor, la crua realitat és que de vegades aquests intolerants indesitjables (perquè no tenen altre nom) tenen poder suficient com per signar lleis que prohibeixen l'homosexualitat i, fins i tot, la penalitzen.

Però qui carai s'han pensat que són?!
L'amor és lliure i ningú t'ha de dir a qui has d'estimar!!

Aquests dies els mitjans de comunicació en parlen. Expliquen que en alguns països hi ha, a més de prohibicions, agressions al col·lectiu homosexual que queden impunes. M'esgarrifo. Me'n faig creus. Com pot estar passant això?! Em sembla repugnant.

Ja n'hi ha prou. N'estic molt tipa. Estic molt decebuda amb la societat.
L'amor és lliure, a veure si ho entenem tots d'una punyetera vegada!!

LLEI DE VIDA

L'altre dia, passejant per Barcelona, vaig passar per davant del pis que vaig llogar quan em vaig independitzar. El meu "cutxitril", com l'anomenava jo.
Estava situat al casc antic de la ciutat, en un carreró petit, estret i deixat, gairebé sense llum. La finca no tenia ascensor, ni intèrfon, era d'aquelles escales velles en què per obrir la porta del portal has d'estirar d'una corda.
Era força "cutre" i molt menut, la veritat, però era el meu piset, el meu espai, la meva nova vida, el començament del meu camí en solitari. I jo era molt jove, però sabia bé el que significava treballar per tirar endavant una casa perquè el meu primer sou el vaig guanyar amb 15 anys.
Recordo amb exactitud els nervis d'aquells dies, el lloc on vaig signar el contracte de lloguer, la il·lusió que em feia aquell gran canvi, la por que no podia evitar sentir, aquella mudança feta en ciclomotor d'una punta a l'altra de la ciutat...
També recordo la tristor als ulls de la meva mare. Aleshores no ho vaig comprendre. No entenia per què la mare no compartia la meva eufòria, per què no estava emocionada com jo?
És curiós com sovint has de passar en primera persona per segons quines experiències per a poder comprendre-les, oi?
Ara sóc jo la mare i ho entenc perfectament. No cal que ningú m'ho expliqui.
La meva mare estava contenta per mi, naturalment que ho estava! Tanmateix, això no devia estalviar-li un enorme nus a la gola el dia que em va veure marxar de casa carregada amb les últimes coses. I malgrat els meus encara són menuts, no vull ni imaginar-me el moment en què decideixin enlairar el vol en solitari.
És llei de vida, però no per això em serà menys dolorós.
Ja cal que, mentre es deixin, els petonegi i els mimi tot el que pugui i més!
:-)

TEMPESTES D'ESTIU

M'agraden les tempestes d'estiu.
Són breus i de seguida escampen, però refresquen, s'enduen la pols, minimitzen la pol·lució i renoven l'aire.
Em recorden a aquell tipus de plor que, malgrat sentir-te bé, de vegades necessites descarregar.
Que una persona que estimes estigui lluny, fa mal, i aquesta ferida et pot fer vessar moltes llàgrimes. 
Tant hi fa si se'n va anar fa massa anys, si s'ha traslladat a l'altra punta del món, si ha marxat uns dies o si se separa de tu només unes hores. L'absència dol.
Tanmateix, si l'estimes de veres, ets capaç de sentir-la a la vora encara que no la tinguis realment amb tu.

Per crua i difícil que ens resulti l'enyorança té, com tot, la seva vessant positiva: ens fa valorar més i millor la falta que ens fan aquestes persones. 
És quan no hi són que t'adones que tu ets el que ets gràcies a ells, i enyorant-los els apropes a tu. 

A RITME D'ESTIU

És curiós com es veu alterat el ritme diari a l’estiu. “Alterat” en tots els sentits de la paraula.

Per als que treballem fora de casa i tenim canalla, l’estiu és com un trencaclosques. Mesos abans que arribi el final de curs, et prepares per quan comenci la gimcana. Tres setmanes de casal amb hora extra inclosa perquè, en el millor dels casos, per més reducció de jornada que puguis fer a la feina, els horaris dels nens i els teus no s’ajusten mai del tot bé. Quatre matins amb l’avi, un parell de dies amb el tiet, avui et dóna un cop de mà la tieta… i, tanmateix, sempre hi ha un dia que et queda penjat, que no tens on deixar la criatura! És per això que en època de vacances escolars, és fàcil veure mini-ajudants en oficines o despatxos.

A banda d’aquest trasbals que al final acaba passant –com absolutament tot a la vida–, hi ha un altre assumpte que em crida l’atenció: a l’estiu hi ha un mar de fons de bon rotllo que no es produeix en cap altra estació de l’any. I sinó fixeu-vos en aquesta capacitat que desenvolupem durant aquest període d’adaptar-nos a la llum solar i d’amortitzar el dia al màxim des de l’alba fins que es fa fosc. Amb l’arribada de la calor, abans i tot de gaudir de les vacances, allarguem el vespre al màxim, sopem més tard, quedem per sortir entre setmana, relaxem els horaris en general i, en definitiva, dormim menys hores. Però no sé per quin misteri, ho fem sense acusar en excés el cansament quan ens llevem. Ho trobo sorprenent. I fantàstic!

Ja sigui perquè a l'ambient es palpen les vacances, ja sigui pel plaer d’asseure’s en una terrassa quan cau la tarda a prendre quelcom i filosofar sobre el sexe dels àngels, ja sigui perquè l’oferta d’oci, cultura i espectacles és inversament proporcional a l’agenda política, la qüestió és que l’estiu ens posa de molt bon humor i ens fa deixar una mica de banda l’estrès, les preocupacions i els neguits del dia a dia, oi?

No sé què en penseu vosaltres, però a mi em fascina viure a ritme d'estiu!

TOT PASSA

A mesura que transcorren els anys m'adono que, realment, totes les coses dolentes que ens succeeixen tenen una cosa en comú: que passen de llarg. De la mateixa manera que irrompen en la nostra vida, se'n van. 

Ja ho diuen, que més en sap el diable per vell que no pas per diable, oi? I a mi l'experiència m'ha demostrat que per més insuportable que sigui el dolor, per més corrosiva que sigui la ràbia, per més desesperat que sigui el plor... tot acaba passant. El temps cura les ferides i el pas dels dies relativitza la magnitud de la tragèdia i suavitza la desesperació. I, a més, de tot se n'aprèn.

És evident que quan estàs immers en el problema tota aquesta teoria ni t'importa ni et consola, però faríem bé de reflexionar-hi una mica, perquè aleshores la vida ens somriuria més i millor.

Per descomptat que hi ha pals que són molt difícils d'engolir, que requereixen el seu dol, el seu païment, però recrear-s'hi en excés no ens porta enlloc. Sobretot perquè, al capdavall, tal i com s'ha immiscuit en el nostre camí, tard o d'hora, s'esvairà.

En canvi, totes les coses increïbles que ens regala la vida són infinitament més perennes. Les recordem una i una altra vegada, les rememorem, les guardem en un lloc privilegiat dels nostres pensaments, romanen en nosaltres com un tatuatge que ja no volem esborrar, oi? I és així com ha de ser. És necessari que així sigui.

La vida és efímera, és capritxosa i enigmàtica. Avui i ara som aquí, gaudint dels nostres, somrient i fruïnt dels petits-grans moments. És tot el que tenim del cert: l'ara, per això cal no deixar-se'l perdre.

Com diu la meva àvia: "si tens un bon "rato", aprofita'l, perquè és tot el que t'enduràs". 

I què carai! Té tota la raó del món!