TOT PASSA

A mesura que transcorren els anys m'adono que, realment, totes les coses dolentes que ens succeeixen tenen una cosa en comú: que passen de llarg. De la mateixa manera que irrompen en la nostra vida, se'n van. 

Ja ho diuen, que més en sap el diable per vell que no pas per diable, oi? I a mi l'experiència m'ha demostrat que per més insuportable que sigui el dolor, per més corrosiva que sigui la ràbia, per més desesperat que sigui el plor... tot acaba passant. El temps cura les ferides i el pas dels dies relativitza la magnitud de la tragèdia i suavitza la desesperació. I, a més, de tot se n'aprèn.

És evident que quan estàs immers en el problema tota aquesta teoria ni t'importa ni et consola, però faríem bé de reflexionar-hi una mica, perquè aleshores la vida ens somriuria més i millor.

Per descomptat que hi ha pals que són molt difícils d'engolir, que requereixen el seu dol, el seu païment, però recrear-s'hi en excés no ens porta enlloc. Sobretot perquè, al capdavall, tal i com s'ha immiscuit en el nostre camí, tard o d'hora, s'esvairà.

En canvi, totes les coses increïbles que ens regala la vida són infinitament més perennes. Les recordem una i una altra vegada, les rememorem, les guardem en un lloc privilegiat dels nostres pensaments, romanen en nosaltres com un tatuatge que ja no volem esborrar, oi? I és així com ha de ser. És necessari que així sigui.

La vida és efímera, és capritxosa i enigmàtica. Avui i ara som aquí, gaudint dels nostres, somrient i fruïnt dels petits-grans moments. És tot el que tenim del cert: l'ara, per això cal no deixar-se'l perdre.

Com diu la meva àvia: "si tens un bon "rato", aprofita'l, perquè és tot el que t'enduràs". 

I què carai! Té tota la raó del món!