En els 8 anys que fa que sóc mare, he après infinitat de coses. De fet, sempre dic que els meus fills m’han ensenyat moltes més coses a mi que no pas jo a ells.
D’ells he après que tot passa, que en aquesta vida res és per sempre. Han aconseguit que la meva reserva de paciència sigui il·limitada. He descobert que improvisar no està gens malament i que no sempre es pot controlar tot. He hagut d’assumir que no sóc perfecta, que no ho seré mai i que tampoc no passa res. He entès que les presses no són bones. M’han encomanat la seva resiliència, la seva energia i les seves ganes de gresca contínua. Fins i tot m’han mostrat com riure i plorar a la vegada! Tot i que, com diu el meu company de viatge, «això també ho sap fer el Tio Caliu, que plora i es riu».
De tot el que he après en aquest temps, si hagués d’escollir quelcom, us diria que el millor aprenentatge d’aquests anys ha estat entendre que no s’ha de negar mai un sentiment.
M’explico: Qui no ha sentit algú queixar-se de fred i ha dit: «com pots tenir fred amb la calor que fa?». O de ben segur que alguna vegada heu dit «però com pots tenir gana si acabes de dinar?». Jo ho feia sovint. Amb grans i petits. Ara he entès que no està bé. Que no resols absolutament res i que l’únic que aconsegueixes és fer sentir malament l’altra persona.
Quan algú diu que té fred, és perquè té fred, independentment de la temperatura que marqui el termòmetre. Quan algú es queixa de gana, tant se val l’estona que faci que ha dinat, la qüestió és que té fam.
Negar els sentiments de les persones provoca frustració. Negar els sentiments dels més menuts de la casa, també.
Penseu-hi.
Traslladem-ho al món dels adults. Imagineu que un dia arribeu a casa i expliqueu que la vostra cap us parla malament i que això us fa sentir fatal. Imagineu que el vostre interlocutor us respongués: «això són bajanades, dona, mira que arribes a ser ploramiques, eh? Segur que t’ho fas tot tu sola, que t’ho prens tot a la tremenda, no serà per tant».
Com us sentiríeu?
Malament. És clar. En primer lloc, per la manca d’empatia de l’altre/a i, en segon lloc, perquè aquesta resposta està buida de contingut útil. No ens ajuda a sentir-nos millor, no ens aporta res, i us diria que encara ens enfonsa més. Segurament, resultaria més efectiu alguna cosa com: «ostres, quin greu em sap que et sentis així... No has provat de dir-li-ho a ella? Potser ho fa sense adonar-se’n».
No negueu els sentiments. Els sentiments són els que són. El que cal és saber gestionar-los.
Sorprendre i sorprendre'ns és una de les millors coses que podem fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada