LA TRANSPARÈNCIA DE L'ÀNIMA

Quan viatjo en metro aprofito per observar amb deteniment la gent que comparteix el trajecte amb mi. Em fascina contemplar subjectes anònims i imaginar quines vides tenen.
Hi ha persones que són absolutament transparents. Aquestes són les que més m'agraden a mi.
Amb un simple cop d'ull pots endevinar si aquell subjecte és feliç, si està amoïnat, si està nerviós o si està ensopit. Només amb l'observació, pots intuir què pensa, amb qui parla per telèfon o quina música està escoltant.
Aquests individus em fascinen perquè són clars i diàfans. Són éssers sincers perquè no saben ser d'una altra manera: el rostre les delataria si intentessin, inútilment, burlar la veritat.
I la seva qualitat cristal·lina les fa especials, les fa vitals i les fa ser extremadament entusiastes. Viuen cada segon amb la intensistat que mereixen totes les coses que no recuperarem mai més, i s'enlluernen i t'enlluernen amb facilitat.
La mirada d'una ànima translúcida és incomfusible: els ulls brillen amb la naturalitat amb què ho faria el primer raig de sol del dia.
Precisament, el que més em captiva de les ànimes translúcides és la gran capacitat que tenen d'encomanar el seu estat d'ànim. De manera que, si les veus riure, fàcilment se't dibuixarà un somriure al rostre i, si les veus patir, amb tota seguretat se't humitejaran els ulls.
És com si aquestes persones no perdessin mai la ingenuitat i l'espontaneïtat que tenim tots quan som infants i que, malauradament, amb el pas dels anys, molts adults acaben abandonant.
Avui pensava amb satisfacció que jo, sense adonar-me'n, m'he anat envoltant només de gent d'aquesta mena. He constatat que els individus que m'atreuen són sempre cristal·lins i francs.
Suposo que es tracta de la famosa selecció natural: necessito rodejar-me de persones que comparteixin amb mi la passió per viure cada instant com si fos l'últim.