QUAN LES ALEGRIES ES MULTIPLIQUEN I LES DESGRÀCIES ES COMPARTEIXEN

L’últim número del suplement Criatures del diari Ara dedicava un reportatge a la família nombrosa amb més fills en edat escolar de tot l’estat espanyol, concretament 15. El més gran té 22 anys i el més petit en té 6.

Amb un sentiment que es mou entre la perplexitat i l’admiració profunda, descobreixo que han estat escollits la família nombrosa europea de l’any, i no és per a menys! En origen n’eren 18, però tres dels fills han mort com a conseqüència d’una malaltia cardíaca congènita que pateixen vuit fills més. No en va, la família ha promogut la fundació Menudos Corazones, que es dedica a la investigació sobre malalties del cor.

«18 embarassos i 18 parts!», exclamo internament. Després, un llarg i profund sospir. Lamento que n’hagi hagut d’enterrar tres. No un, ni dos, sinó tres fills que marxen abans que la mare. Què dur!

Provo d’imaginar el seu dia a dia. Miro i remiro, una i una altra vegada, la magnífica fotografia que acompanya el reportatge en què hi ha 8 dels fills i la mare (i ja em sembla que en són molts), que estan al supermercat comprant. Són tots preciosos, estan somrient i se’ls veu plenament feliços.

De seguida fixo la mirada en ella, la mare de les criatures: la Rosa Pich-Aguilera. També somriu, d’orella a orella, orgullosa a més no poder. «En una família nombrosa, les alegries es multipliquen i les desgràcies es comparteixen», diu ella en el reportatge. Em sembla fascinant la naturalitat, l’alegria i la serenitat amb què la Rosa explica el funcionament de la família, sobretot tenint en compte que, a més a més, i per si fos poc, ella treballa mitja jornada fora de casa!

Parla de la necessitat d’organitzar-se bé. I no m'estranya! Enumera tots els avantatges de ser molts. Es veu que tant ella com el seu home (José María Postigo) venien ja de famílies molt nombroses i van decidir repetir el model perquè els agradava. Explica que els seus fills són responsables i respectuosos, que són generosos i empàtics. I assegura que aquestes virtuts són fruit del fet de ser tants germans. Paren i desparen taula, es fan el llit cada dia i recullen el pijama. Els grans acompanyen els petits a l’escola, no tenen telèfon mòbil abans dels 18 anys i les joguines que tenen són els propis germans, perquè ja s’ho passen bé. Aparentment, tot rutlla sense gaire complicacions.

Al·lucinant, oi? És digne d’estudi.

Com carai s’ho fan a ca els Postigo-Pich per manegar-s’ho?
Per desdramatitzar una mica, se m’acuden preguntes de caire eminentment més pràctic que el reportatge no respon:
Com es desplacen si necessiten anar tots a un indret o no hi arriba el transport públic? Quants cotxes necessiten? I, encara us diré més, quants conductors fan falta?
T‘imagines convidar-los a un dinar de Nadal a casa teva? I quan els més grans comencin a tenir parella?
Quantes places té el sofà de casa seva?
Qui tria quin programa es veu a la tele?
Com s’ho fan perquè als pares no els coincideixi el festival de final de curs d’uns i altres?
De quants litres ha de ser l’olla si has de fer brou per a tants?
Quantes rentadores diàries posen?

Penso en escenes quotidianes de casa meva, alguns moments en què impera el caos absolut, i sento una mica de vergonya. Em pensava que tenir un fill al segle XXI, amb la dona plenament incorporada al mercat laboral (i sense renunciar a les tasques de la llar, encara que siguin compartides amb la parella), ja era prou complicat. De fet, em creia valenta per tenir-ne dos i pensava que animar-me a buscar una tercera criatura era gairebé una proesa.

Quina lliçó de vida! Quina lliçó de vida...