EL DOLENT DE LA PEL·LÍCULA

Ens familiaritzem amb la malícia des que som ben petits perquè a tots els contes hi ha un personatge dolent. 
El llop pervers, la brúixa malvada, la madrasta pèrfida o l'ogre abominable són algunes de les formes que pren el mal en la majoria dels contes clàssics, i de seguida passen a formar part de l'imaginari col·lectiu de tots nosaltres. Sembla ser que, tant a la literatura, com al cinema o al teatre, si no hi ha un "dolent de la pel·lícula" la cosa no pot rutllar. És un tema de tensió argumental, suposo, per donar-hi emoció...
Ara bé, una cosa és imaginar éssers detestables, malintencionats i infames a la ficció, i una altra de molt diferent és trobar-te'ls a la vida real. I n'hi ha. Segurament no fan tanta por, però poden fer més mal. Bàsicament, perquè tots sabem com acaba el llop als contes, i no succeeix el mateix quan aquest llop és de carn i ossos però no té cua ni pelatge.

L'altre dia observava un d'aquests éssers (als quals no elevo ni a la categoria de persones). Me'l mirava fixament i pensava: què hi guanyes fent tant de mal? 
No vaig saber trobar la resposta. En realitat, crec que aquest és el secret dels veritables malvats: fer mal perquè sí, sense cap motiu aparent, senzillament pel gust de veure patir els altres. Així de cruel, així de poca-solta, així de diabòlic.
Quan tens un ésser així de detestable al davant, desitges que tot el mal que fa algun dia li torni multiplicat per mil, però saps que perquè això passi haurà de trobar algú encara més dolent, ja que com deia la meva mare "de porc i de senyor, se n'ha de venir de mena".