Fa alguns anys, quan tenies una primera cita amb algú depenies de la seva paraula, confiaves en la seva puntualitat i desitjaves no haver-te confós de lloc. L'emoció i la incertesa formaven part del pla. Arribaves i esperaves –en el sentit literal i figurat de la paraula– que l'altra persona vingués. Miraves de reüll al teu voltant per veure arribar la persona en qüestió, t'entretenies observant la gent que passava per allí i buscaves el reflex d'un mirall o d'un vidre per comprovar que el teu pentinat seguia intacte i que el pintallavis encara brillava. De vegades, amb sort, duies un llibre o una revista per llegir (o fer-ho veure) o et donaven un díptic de publicitat i el fullejaves per fer passar aquells nervis tan típics, tan previsibles i alhora tan inevitables! El neguit creixia a mesura que augmentava el temps d'espera i aleshores començaves a elucubrar explicacions diverses: "potser alguna cosa l'ha fet endarrerir"; "és possible que jo m'hagi equivocat de lloc, o de dia, o d'hora"; "potser li ha passat per alt", o... "potser s'ho ha repensat!".
I mentre pensaves en tot això romanies immòbil al lloc de la cita. Sense allunyar-te'n ni un centímetre, no fos cas que qui esperaves vingués en aquell moment i no t’hi trobés!
És clar, no teníem mòbil! No podíem trucar per saber per què carai no venia, ni podíem enviar un sms, ni fer ús del whatsapp, ni del blackberry messenger, ni tant sols teníem l’opció d’entrar al seu perfil del facebook per mirar d’esbrinar si havia publicat alguna informació que ens ajudés a entendre el perquè del "plantón" o revisar els seus darrers tuits a la recerca d’una pista que ens il·luminés…
No podíem fer res de tot això. Però trobo que aquella primera cita d'abans, respecte de la d'ara, era infinitament més emocionant.
I mentre pensaves en tot això romanies immòbil al lloc de la cita. Sense allunyar-te'n ni un centímetre, no fos cas que qui esperaves vingués en aquell moment i no t’hi trobés!
És clar, no teníem mòbil! No podíem trucar per saber per què carai no venia, ni podíem enviar un sms, ni fer ús del whatsapp, ni del blackberry messenger, ni tant sols teníem l’opció d’entrar al seu perfil del facebook per mirar d’esbrinar si havia publicat alguna informació que ens ajudés a entendre el perquè del "plantón" o revisar els seus darrers tuits a la recerca d’una pista que ens il·luminés…
No podíem fer res de tot això. Però trobo que aquella primera cita d'abans, respecte de la d'ara, era infinitament més emocionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada