NINGÚ EM FA RIURE TANT COM TU

Ni fet expressament, hauries pogut ser més diferent de l'Hèctor. Sou com en Yin i el Yang, oposats però complementaris. Em recordeu a l'Anna i a mi quan érem menudes perquè, tot i ser bessones, semblàvem vingudes de planetes diferents.

Valèria, tu ja vas néixer contenta i continues essent l'alegria de la casa. Irradies felicitat pels quatre costats i tens més energia de la que soc capaç de gestionar. Em fascina el teu sentit de l'humor i m'al·lucina la imaginació que tens. Ets versàtil i diversa. Ets ocorrent i bromista. Passes de la comèdia al drama en qüestió de segons i ho vius tot tan intensament que plores les penes com si t'hi anés la vida. M'enamores i m'esgotes cada dia.

M'encanta quan sortim a voltar soles. Et miro i veig la Pati de fa trenta anys: fent saltirons i ballant pel carrer, improvisant cançons esbojarrades i mirant de reüll el teu reflex als aparadors per comprovar que et queda bé el vestit. Crec que ningú em fa riure tant com tu. No sé quina de les dues xerra més però quan parem a fer un Cacaolat i seiem –i m'expliques els teus somnis, em confesses alguna por i em reveles tots els secrets que no saps guardar– aleshores callo i t'escolto. I estaria així totes les hores del món perquè, quan et dic que no sé què faria sense tu, ho dic de veres. No és un dir.

Hi ha dies que, directament, me'ls salven les teves rialles.

EN CARLES ERA COM DE CASA

Quan mor algú proper, una de les coses que més costa de pair és que el món segueixi rodant com si res. Amb en Carles Capdevila, però, això no ha estat així. El país sencer plora la seva pèrdua: familiars, coneguts, saludats, professionals de la comunicació, educadors, personal sanitari, i també tota la gent del carrer que el llegia, que l'escoltava a la ràdio, que seguia els seus monòlegs delirants, i que va creure en ell el dia que va decidir posar en marxa una rotativa per editar un diari en català, quan la premsa escrita travessava el seu pitjor moment. 

Ahir, l'àvia em va telefonar al matí. «Pati, et truco perquè sé que te l'apreciaves molt. Quin greu. Ho he sabut de matinada i m'ha fet molta llàstima. El carrer en va ple. Tothom el coneixia i només en diuen coses bones. Ja sé que això no és cap consol, però la família pot estar orgullosa perquè, parlis amb qui parlis, al carrer tot són paraules boniques». Jo me l'escoltava amb aquell nus a la gola que t'emmudeix quan la impotència és més gran que tu. 

Catalunya el plora perquè era un bon home i perquè, encara que no hi haguessis coincidit més enllà de veure'l en algun acte públic, en Carles era com de casa. Tenia aquell parlar planer i natural, aquell posat amable i aquell to tan divertit que el convertia en el candidat perfecte per a ser el teu millor amic. 

Com a periodista, he de confessar que un dels meus anhels secrets –d'aquells que només dius en veu molt baixa quan bufes una pestanya que t'ha caigut o apagues les espelmes del pastís–, era arribar a treballar algun dia per a ell. Ningú comunicava com en Capde, ningú t'atrapava com ell i ningú entrellaçava les paraules amb tanta subtilesa com ell. 

Com a ciutadana, igual que les veïnes de l'àvia, només li puc retreure que ens hagi deixat tan prematurament. Tots ens hem quedat una mica orfes. Jo em quedo amb el missatge de la dedicatòria del seu darrer llibre, que em va fer vessar una llàgrima el dia que la va escriure, i que avui em fa plorar a llàgrima viva: «Visca els llibres i sobretot visca la vida! Salut i bon humor! CAPDE».

JA NO FA OLOR D'EAU SAUVAGE

Quan arriba el mes d’abril tinc sentiments que es contraposen.

És l’aniversari del meu primer fill i em fa feliç veure com es fa gran, com s’adapta a aquest món i com trampeja la vida. Cada vegada que bufa les espelmes recordo intensament les hores prèvies al seu naixement i aquella mirada translúcida fixada en mi quan me’l van posar al pit. Des d'aleshores, res ha estat igual que abans, ni tan sols jo mateixa, ni la meva forma de pensar o d'actuar.

Casualitats de la vida, la meva mare també va néixer a principis d’abril i no puc evitar plorar la seva absència. Hi penso cada dia, en ella, però quan s'apropa el 9 d'abril la trobo a faltar especialment.

La vigília del seu cumple, a casa, era comparable a la Nit de Reis per la il·lusió que hi posàvem les tres. De ben petites, l'Anna i jo preparàvem la data a consciència. Sempre hi havia una postal feta a mà (encara les guardo): de cartulina, amb lletres de colors, trossets de revistes retallades i enganxades, fils, cordills, flors seques, i qualsevol cosa que hi quedés bonica. Amb sort, de tant en tant, podíem regalar-li el seu perfum preferit (era tan car que no queia pas cada any). Si tanco els ulls encara sento l'olor de l'Eau Sauvage, i també sento la dependenta d'El Corte Inglés dient que era un perfum d'home, que si estàvem segures que aquell era el que volia la mare. I nosaltres que sí, carai, que li agradava aquest.

Ara l'abril ja no fa olor d'Eau Sauvage.

ARA NO EM PUC MORIR

Ara que estàs a punt de fer deu anys, et confessaré que aquell dia, a les acaballes de la primavera, quan se'm va ficar entre cella i cella que volia tenir un fill, no sabia, ni de lluny, en quin jardí m'estava ficant. Ho vaig decidir com decideixo totes les coses: a cop d'impuls i pensant-les després. Et diré, també, que les cames em feien figa el matí de juliol que em vaig fer el test d'embaràs. I que, després del positiu, tota jo tremolava com una fulla seca bufetejada per la brisa. N'he fet alguns més, d'aquests tests, però cap altra vegada m'he quedat tant sense-saber-què-dir com aleshores.

T'explicaré que el teu embaràs ha estat el més plàcid i el més serè de tots i que, segurament per ignorància, no vaig pensar ni per un moment que les coses es poguessin torçar. Era tan jove, tan innocent i tan poc experimentada en aquest àmbit, que tot em va semblar fantàstic. No m'importaven els marejos ni les nàusees. No vaig patir gens pels canvis d'humor constants (si de cas, ja els devia sofrir la família). Gairebé no em vaig queixar del mal que em feia una de les costelles de l'esquerra a mesura que la panxa creixia i creixia (amb raó vas pesar quatre quilos). I trobo que vaig portar estoicament aquella son fora de mida i un acne dels que fan mal. Em limitava a seguir les instruccions de l'especialista i a fer les analítiques, les ecografies i els tests O'sullivan que em manaven. Anava comptant setmanes, això sí. Fins a la 42. I, cagapresses com sóc, se'm van fer eternes.

Et diré que les vint-i-tres hores de part i les cinc de reanimació ja no em semblen tan terribles, i admetré que, aquell 5 d'abril, en veure't i sentir-te respirar damunt del meu pit exhaust, el primer que vaig verbalitzar va ser: «ara no em puc morir». Ves quina bajanada. Ara no em puc morir?, de veritat? Avui somric quan hi penso. Deu ser l'anomenat instint de protecció. Tant se val, ara que aviat faràs deu anys, sé que si em morís no passaria res, que no sóc imprescindible. Això sí, em doldria no saps com perdre'm els anys que encara estan per venir, tots els que aquesta rifa que es diu vida tingui previst deixar-me assaborir.

I, sobretot sobretot sobretot, a les portes del teu desè aniversari vull donar-te les gràcies per tant i demanar-te perdó per les vegades que m'he equivocat, que no ho he sabut fer bé, que no l'he acabat d'encertar. Perquè miro enrere i m'adono que, en aquests deu anys, m'has transformat. Que tu m'has fet més forta i més pacient. Més versàtil, més ràpida i més hàbil. Que m'has demostrat que les coses no sempre són blanques o negres i que hi ha tantes tonalitats de gris com matisos vulguis veure-hi. Que no s'hi val el tot o res. Que no sóc capaç d'odiar-te, encara que d'un cop de porta facis trontollar tota la casa mentre em dius amb ràbia als ulls que «això no és just». Perquè, per més que et molesti alguna de les decisions que sovint he de prendre per tu, a la llarga, sabràs que això està escrit en el contracte, que forma part de les obligacions que tinc com a mare i que no puc eludir.

I ENS ENGEGARÍEM A LA MERDA

L’1 de setembre del 2005 m’arribava per telèfon la pitjor notícia del món. I, en els dies posteriors, una col·lecció de paraules de consol que, gairebé dotze anys després, trobo que no tenen cap sentit. Que com a mínim ella no ha patit gens, que per sort ja no ets una nena, que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí i d'altres frases que tots diem amb la millor intenció del món però que, entre tu i jo, ni alleugen el dolor ni apaivaguen la ràbia.

Que ella no va patir? Voldria creure que és cert, m’agradaria pensar que és així, però això no ho sabrem mai. Que per sort jo ja era gran? Hi ha alguna edat en què la mare ja no et faci falta? I –aquesta m’encanta– que si et puc ajudar en el que sigui sóc aquí.

Doncs necessito de tot, i cada vegada més coses. Necessito consell sobre si vendre o no el pis; necessito saber si em convé dir que sí a una oferta de feina; necessito que em pari els peus quan estic a punt d'espifiar-la i que em convidi a comptar fins a deu quan m’enfado; necessito poder-li trucar plorant una nit i que m’esbronqui per fleuma, i necessito un copet a l’esquena en un cafè improvisat. Però ho vull de la mare. Perquè ningú, per més bones intencions que tingui, sabria fer-ho com ella.

Enguany n’hauria fet 65 i s’hauria pogut jubilar. Ves quina cosa, oi? Podria demanar-li que es quedés amb els pirulos quan estan malalts o convidar-la a dinar entre setmana. Podríem fer una escapada llampec, les dues soles, com aquella vegada a Tunísia. Li regalaria el seu anhelat safari per l’Àfrica i també el creuer pel Nil. Li preguntaria si la Valèria és tan presumida com ho era jo. Segur que em diria que l'Hèctor, de cara, és pastat a mi. I em recordaria com de pesada era jo de petita, i riuríem. I ens enfadaríem. I ens engegaríem a la merda i després li trucaria i li diria que no sé estar de morros amb ella. I riuríem.

UN HOME I UNA BONA NOIA

«Tu creus que de gran seré una bona noia, mama?», em preguntava dilluns la petita de la casa. «Evidentment que sí», vaig respondre amb un somriure tan gran com el meu orgull de mare. Em va fer pensar en una anècdota de son germà que explico sovint: quan encara no havia fet els tres anys, li vaig preguntar què volia ser quan fos gran –quina mania tenim els pares i mares de voler saber futur professional de les criatures, oi? –. Ell, després de rumiar-ho durant uns segons, va dir: «un home».

Una bona noia i un home. Aquesta és la seva ambició. Em fa pensar que toquen de peus de terra, aquests fills meus. Que consti en acta que ja m’agrada, però no puc evitar repassar els somnis i fantasies de futur que jo dibuixava als diaris personals quan era menuda. Ara fa un parell de setmanes en fullejava un i us asseguro que les meves aspiracions eren de tot menys realistes.

Volia ser actriu –juro que em veia rodant amb l’Amodòvar–, o corista –aquelles dones que acompanyaven Leornard Cohen als concerts em feien molta enveja– o, sinó, ballarina de programes de televisió –Tele 5 va fer molt mal–. A mi sempre m’ha tirat el món de la faràndula. Això del periodisme va venir després, perquè no vaig entrar a l’Institut del Teatre –sinó de què–. I perquè sempre m’ha agradat escriure, explicar coses i escoltar les persones. A més, a casa ja n’hi havia algun, de periodista. Suposo que sentir l’avi cada diumenge al vespre cantant per telèfon la crònica del partit de l’Espanyol per a l’AS o veure les fotografies del tiet publicades a El Periódico em va familiaritzar amb el gremi.

Veient-ho amb perspectiva, m'alegro d'haver-me decidit per l’àmbit de la comunicació, sobretot pensant en aquest home i aquesta bona noia que ara encara són petits i em necessiten. No m’imagino la vida anant amunt i avall de gira, setmana sí i setmana també, cobrant un sou precari. Perquè no seria de les bones, jo, i els papers secundaris mai no s’han pagat gens bé. Amb la feina i els horaris que tinc ara puc ajudar-los a assolir els seus objectius, siguin quins siguin. Que si demà es desperten somiant en ser astronautes, malabaristes o lampistes, també em semblarà bé.

AMIGUES QUE HO CUREN TOT

Qui té un amic té un tresor. Aquest és un d’aquells refranys que has sentit a dir des que eres menuda però que no t’havies aturat a analitzar fins avui. És una veritat com una casa, et dius de seguida. I també ho és que els bons amics es compten amb els dits d’una mà i que saps identificar-los perquè hi són sempre –sobretot quan van mal dades–.

En tens una, d'amiga, que val el seu pes en or. Ara feia massa dies que no la veies, no trobàveu el moment de quedar per fer un beure i arreglar el món –el seu, el teu i el de tots, perquè sou així d’esplèndides, vosaltres–. Duies tant temps enyorant-la, que dijous de la setmana passada mentre feinejaves a la cuina no vas poder més i vas deixar anar en veu alta: «Necessito quedar amb la Neus. Ho necessito. És una qüestió vital. La meva salut mental i física se'n ressent». I deu ser que teniu alguna mena de connexió telepàtica perquè, només unes hores després de la teva declaració d'intencions, i abans que a tu et donés temps de fer lloc a l’agenda sacrificant el que fes falta per reservar un parell d’hores per estar amb ella, resulta que t’envia un WhatsApp que diu: «Hola! Tinc ganes de veure’t... Quedem la setmana vinent o l’altra per dinar?».

La trobada va ser ahir i les dues hores –que es van convertir en quatre– van passar tan de pressa que ja penses en repetir aviat. Vàreu començar pels titulars perquè us havíeu de posar la dia, i quan ja teníeu controlades les novetats més destacades (com estan els fills?, què fan les parelles?, com es troba l’àvia?, ja ha nascut aquell nebot?...) va venir la millor part. La part que més t'agrada d'estar amb ella. Aquella en què, saltant d’un tema a l’altre i deixant frases a mitges, no saps ben bé com però ho poseu tot al seu lloc. La que t'atorga aquesta pau interior que només la Neus sap regalar, la que et guareix les ferides i relativitza els drames, la que fa petites les pors i fa fora les cabòries, la que t'abriga si fa fred i t'assossega quan t'enerves.

Avui recordes la conversa i no pots evitar somriure. Tens molta sort, penses. La vida passa millor amb amigues com la Neus.