UN ESTIU DE PEL·LÍCULA

Ahir a la nit, just abans d'aclucar els ulls i adormir-me, pensava en ella. Com tants d'altres capvespres, especialment quan s'apropa l'1 de setembre, la recordava, la rememorava, imaginava com serien les coses si ara ella fos aquí, amb nosaltres, i pensava, també, en com faria d'àvia dels seus tres néts.

Des de fa 9 anys, per més temps que passi, el final de l'estiu se'm fa molt difícil. És dur assumir que no hi és i, sobretot, que ja no hi serà.

Enguany, però, sento que és diferent: ha estat un estiu eminentment familiar, envoltada de tots els meus imprescindibles, dels qui em dibuixen un somriure al rostre cada dia, dels qui comparteixen amb mi les penes i les alegries, dels qui et coneixen les febleses i saben entendre que tothom té un dia gris o un mal despertar. A més, les vacances han inclós trobades amb cosins, tiets i amics a qui normalment no veig i l'estiu culminarà amb la visita d'algú molt especial que fa temps que va marxar a viure fora del país. En definitiva, que està essent un estiu de pel·lícula.

Per tot això, per primera vegada en 9 anys, ahir no vaig plorar recordant la mare. Perquè si ella ha pogut assistir, d'alguna manera, als millors instants d'aquestes vacances i, des d'on sigui que està, pot contemplar com de bé em va la vida i la sort que tinc d'estar envoltada de persones meravelloses que m'estimen incondicionalment, deu ser molt feliç.

Veure'm plorar només l'entristiria, oi?

LES PERLETES DE LA VIDA

La vida de tant en tant et regala perletes: petits plaers, instants màgics que cal assaborir, gaudir i esprémer al màxim. Perquè, d'aquesta forma, quan vingui un dia gris, que també n'hi ha, seràs capaç de fer-hi front amb serenor i podràs relativitzar el dramatisme d'aquell moment.
És impossible que constantment vagi tot de cara. És absurd pretendre que tot anirà bé, perquè no és real.
Suposo que el secret està en acumular el positivisme que t'atorguen les estones de plaer, les rialles compartides amb un amiga que t'estima, l'abraçadeta que et fa el teu fill, el dibuix ple de cors que et regala la menuda de la casa o una sorpresa de la teva parella preparada amb tendresa.
Les tempestes passen, els núvols escampen i la vida sempre torna a somriure.
Hi ha qui diu que sóc l'optimisme personalitzat. No ho sé. No sé si és optimisme això que m'empeny  a buscar la part positiva de cadascuna de les coses que em succeeixen, però no sé fer-ho d'una altra manera.
Les males notícies arriben soles i les desgràcies venen quan volen. Tanmateix, l'actitud amb què t'hi encaris pot minimitzar el dolor i alleujar la pena.
Crec que, en essència, es tracta de valorar molt allò que tens i de vetllar per les coses que realment importen, aquelles que, malgrat la seva senzillesa, són les que et faran feliç: les petites perles de les que parlava abans.
Si aquesta base és sòlida, la resta no trontollarà per més llamps i trons que vagin arribant.

LA DISTÀNCIA NO FA L’OBLIT

Quan era petita vaig sentir algú que deia que “la distància fa l’oblit”. Vaig pensar que tenia certa lògica i que si –a més a més– aquesta distància es perllongava en el temps, això havia de ser així a la força.

He canviat d’opinió. He arribat a la conclusió que això només succeeix en alguns casos, quan, en realitat, aquestes persones tampoc són una peça clau del teu trencaclosques vital.

Fa un any i mig que una persona imprescindible de la meva vida va anar a viure a més de 10.000 quilòmetres de distància de mi. Recordo vivament la nit que va venir a casa a dir-me que començava una nova vida a l’altra punta del món. Per capricis del destí, jo també em trobava en un punt d’inflexió vital. Les dues ens reinventàvem amb la il·lusió del repte i la por del que vindria a partir d’aleshores. Ambdues trencàvem amb el passat per començar de bell nou. Ella a Buenos Aires i jo a Barcelona. Aquell vespre ens vam beure una ampolla de vi blanc, tot picant alguna cosa, i vam plorar i riure, i riure i plorar, com mai.

Les primeres setmanes no en vaig tenir gaire consciència, suposo que no me’n vaig fer ben bé a la idea. Les noves tecnologies permeten que el dia a dia no es faci tan dur, un mail, un whatsapp, una videoconferència o rebre un paquet a casa, aconsegueixen escurçar les distàncies, almenys en aparença. Després d’uns mesos, la nostàlgia comença a pesar. M’aterrava pensar que ella no tenia bitllet de tornada, que ni tan sols sabia quan podria venir, i que per a mi seria francament difícil escapar-me a visitar-la.

Quan feia ja un any d’ençà del seu trasllat, l’enyorança es va fer del tot evident. Durant les festes de Nadal vaig patir profundament la seva absència. Vaig entendre, finalment, que ja no és aquí, que ja no podem esmorzar plegades els diumenges, que ja no pot veure setmanalment com creixen els seus fillols, que ja no puc arribar a casa i agafar el telèfon per explicar-li les peripècies d’un dia d’aquells en què tot et surt malament (la diferència horària complica les coses). Vaig adonar-me de la falta que em fa i de l’enorme buit que ha deixat a la meva vida que, si bé al principi anava sortejant com podia, s’ha anat fent més i més evident a mesura que passen els mesos. He entès que la complicitat que tenim és tan especial que res ni ningú podrà substituir-la mai, he comprès que hi ha qüestions en les que només ella em pot ajudar, i he corroborat que ella m’entén i em coneix com ningú.

Així que ja ho veieu, la distància i el pas del temps no només no han fet que l’oblidi, sinó que encara han evidenciat més la meva estima per ella.

ARRIBA L’ESTIU, S'ACABA EL CURS... I ARA QUÈ?

Quan arriba aquesta època de l'any, comença el que jo anomeno, irònicament, "el festival més divertit de l'estiu". I no em refereixo als típics certàmens que omplen la ciutat comtal de guiris àvids de nits trepidants al ritme de la música del Primavera Sound o del Sònar, sinó al que ens toca viure a tots els adults que  tenim fills menuts al nostre càrrec i treballem fora de casa.

El proper 20 de juny acaba el curs escolar i les classes no es reprenen fins al 15 de setembre. Si fem números rodons, els nens i nenes de Catalunya tenen tres mesos sencers de vacances. ¿Hi ha algun progenitor que tingui el privilegi de poder aturar les seves responsabilitats laborals durant un període de fins a 12 setmanes? No vull semblar agosarada, però m'atreveixo a dir rotundament  que no. Amb sort, els treballadors disposem d'un mes de vacances, i encara gràcies!

Aleshores... Què n'hem de fer dels petits de la casa?

De vegades,  l'escola ofereix alguna setmana de casal, que pagues religiosament i que, per més inri, normalment no cobreix l'horari total i has de recollir els infants al migdia. Aquí comença el tetris... Si, a més a més, no disposes de cap iaia com les d'abans, que no treballaven i que estaven encantades de presumir de néts amb les amigues, la cosa es complica exponencialment. Quadrar els horaris del casal dels nens amb els de la teva feina és una missió impossible i corres el risc de tornar-te literalment boja.

En el meu cas en concret, després de fer ús del casal que l'escola ofereix les dues primeres setmanes de juliol, em toca buscar cada estiu altres centres que ofereixin casals per col·locar els trastets de la casa fins que puc començar les vacances jo.

La cerca de casals no és una tasca fàcil... Si tens més d'un infant, necessites poder apuntar-los junts i que el centre no estigui a l'altra punta de la ciutat, perquè no pots permetre't invertir gaire estona en els desplaçaments, sinó no cobriràs l'horari que et marquen a la feina. El lloc i el personal t'han d'inspirar prou confiança perquè hi deixaràs el més preuat que tens, i sovint busques opcions de les quals en tinguis referències, encara que siguin més cares.

Hi ha també l'opció que algunes parelles posen en pràctica: si tenen l'opció d'escollir quins dies de vacances volen fer, demanen torns contraris, de manera que, per exemple, un les fa al juliol i l'altre a l'agost. D'aquesta forma s'estalvien el dineral que costa la matrícula als casals. Ho trobo pràctic, sí. Tanmateix, em sembla molt trist. Quina manera de conciliar la vida laboral i familiar és aquesta? Fer les vacances per separat? Ja em perdonareu, però em sembla fatal.

Arribats a aquest punt cada any em pregunto el mateix: com és possible que ningú no hagi posat el crit al cel? Ho trobo tan flagrant que em costa de creure que faci anys i panys que la cosa funcioni així i que ningú no hagi trobat solucions que no passin per afluixar la cartera per pagar casals o enviar els petits de convivències o estades fora de casa.

Entenc que el problema fa de mal solucionar però... ¿no podrien totes les escoles (públiques, privades i concertades) obrir i funcionar durant el mes de juliol, encara que fos amb una jornada compactada i fent activitats no lectives, i que el preu per aquest servei fos el mateix que el de la resta del curs? Això com a mínim. Per no parlar de l'inici de curs, que cada vegada és més avançat el mes de setembre.

Ja sé que totes les famílies del país, al final, any rere any, s'acaben organitzant d'una o d'altra manera i que cap nen es queda sol a casa, però... a quin preu?

Jo faig la reflexió i la deixo aquí perquè hi pensem tots plegats a veure si se'ns acut una solució.

QUI TÉ BOCA, S'EQUIVOCA

Voler fer les coses bé no significa necessàriament que al final acabin sortint bé. Però és un bon començament i crec és l'única manera de sobreviure i ser feliç en aquest món caòtic i desigual. Ara bé, què determina quines coses estan bé i quines estan malament?  Quan som petits ens ho diuen el pare, la mare, els avis, un germà gran... Però, què succeeix quan ens fem grans? Qui decideix el que està bé i el que està malament quan ja som adults? Suposo que el nostre criteri fa bona part de la feina, i l'experiència acumulada i l'opinió de les persones que mereixen el nostre respecte, acaben de posicionar-nos. 

En qualsevol cas, no és pas tan senzill com sembla, perquè ni tan sols sabent com hem de fer una cosa perquè surti bé, tenim l'èxit assegurat. I, de fet, ja està bé que sigui així.  Quin problema hi ha si ens equivoquem? Doncs cap ni un. No passa absolutament res. La meva àvia m'ho ha dit sempre: "fent i desfent aprèn l'aprenent". 

Faig tota aquesta reflexió després d'observar, en el marc del desànim i d'aquest malestar general que sembla haver-se instal·lat en l'ambient del temps que ens ha tocat viure, que hi ha moltes persones que se senten tremendament culpables quan s'equivoquen, quan erren. No cal autoflagel·lar-se, perquè no té cap sentit i, el més important, no resol res. Qui té boca, s'equivoca. Ho sabem des que som petits, oi? I qui té nas es moca, és cert!  Crec que el més important no és fer sempre les coses bé, sinó intentar que surtin bé. I si avui no ens en sortim, no cal desanimar-se perquè estic convençuda que l'esforç i la dedicació que hi hem invertit ens serà molt útil i perquè l'experiència del primer fracàs ens donarà eines per resoldre qualsevol obstacle que pugui sorgir. 

Equivocar-se és humà i rectificar és de savis, aquest és el missatge que intento que els meus fills entenguin, que assimilin i que es creguin, per estalviar-los frustracions innecessàries i per alimentar tant com pugui la seva confiança i autoestima.

EN EL JOC DE L'AMOR, NINGÚ NO ÉS DE NINGÚ

Quan un llibre et sedueix, no deixaries mai de llegir-lo. Quan una flor t’enamora, no pots evitar contemplar-la. Quan una idea t’entusiasma, desitges materialitzar-la de seguida. Quan un somni et treu la son, necessites fer-lo realitat com sigui. 
Quan estimes molt una persona, el que et fa més por que qualsevol altra cosa és perdre-la. Quan tens autèntic deliri per algú, vols que sigui teu per sempre. Però la possessió aplicada a persones  ̶ més enllà de la seva accepció de verb transitiu que significa tenir relacions sexuals amb algú ̶  , és perversa. 
Ningú no pot pertànyer a ningú. Ni tant sols els fills, malgrat que diem que són "nostres". 
La teoria cau pel seu propi pes, però a la pràctica la cosa es complica, sobretot pel que fa a les relacions de parella. Tots, alguna vegada, hem sentit l'impuls de desitjar que algú sigui nostre per sempre, que ens acompanyi fins al final dels nostres dies, que ens estimi en cos i ànima fins a l'eternitat.
És absurd. És un despropòsit. És incoherent amb la naturalesa de l'amor.
La gràcia de l'amor és, precisament, que hom camina de la mà de l'altre, senzillament, perquè vol. 
La màgia de l'amor és aquesta: que podent estimar a qualsevol, o no estimar ningú, esculls estimar el teu company o la teva companya. Decideixes participar en el joc de l'amor amb l'única certesa que avui, ara i aquí, hi ha una persona que et fa bategar el cor com ningú mai abans ho havia fet. T'aventures a deixar-te endur per l'embriagament de l'enamorament, sense més ambició que la d'ésser correspost (que no és pas poca cosa) i tenint sempre present que, de la mateixa manera que aquest sentiment un dia va escolar-se en la teva vida, en el moment que menys t'ho esperis, sobtadament, pot desaparèixer, cessar, deixar d'existir o pansir-se.
Aquesta és la quinta essència de l'amor: que saps quan arriba, perquè et colpeix, i de quina manera!, però no saps si tal volta s'esvairà, ni tampoc en quin moment. I tot i així (o potser justament per aquesta incertesa que encara el fa més especial), els éssers humans ens aventurem a estimar amb intensitat, desig, passió i devoció, una i una altra vegada, des dels principis dels temps.
Sabeu per què? Perquè l'amor, quan és de veritat, mou muntanyes!

LA MARE ÉS UNIVERSAL

Abans que res, que consti en acta que cada dia és el dia de la mare, perquè les mares no fem mai festa.
Tanmateix, suposo que, com en tot, ja està bé que hi hagi una data significativa que tothom identifiqui com aquell dia en què, si no acostumes a fer-ho, reconeguis a la mare tota feina, dedicació, devoció i amor que t'ha professat des que vares néixer.
Resulta que demà és aquest dia, el de la mare, el de totes les mares del món. I enguany, tot i que potser tant sols sigui una percepció, tinc la sensació que les xarxes socials, la publicitat i els mitjans de comunicació se n'han fet molt de ressò.
A diferència d'altres anys, en què els anuncis a la televisió, per posar un cas, eren més aviat cursis i presentaven una mare ideal i perfecta, entre paisatges de flors i tot en un to de color pastel, he d'admetre que en els darrers dies hi ha marques comercials que m'han sorprès molt positivament, perquè han sabut com apel·lar els sentiments d'una mare que ja no té mare i que cada any mira amb certa recança la data en qüestió.
He rebut via whatsapp missatges que m'han fet riure i somriure, he vist spots a la tele absolutament emocionants i s'han publicat al Facebook o al Twitter cartells i acudits que estan francament bé.
Això em fa corroborar que de mare només n'hi ha una, però que absolutament tots i cadascun de nosaltres en tenim una. Crec que la mare és el més universal que hi ha.

Feliç dia de la mare!