QUI TÉ BOCA, S'EQUIVOCA

Voler fer les coses bé no significa necessàriament que al final acabin sortint bé. Però és un bon començament i crec és l'única manera de sobreviure i ser feliç en aquest món caòtic i desigual. Ara bé, què determina quines coses estan bé i quines estan malament?  Quan som petits ens ho diuen el pare, la mare, els avis, un germà gran... Però, què succeeix quan ens fem grans? Qui decideix el que està bé i el que està malament quan ja som adults? Suposo que el nostre criteri fa bona part de la feina, i l'experiència acumulada i l'opinió de les persones que mereixen el nostre respecte, acaben de posicionar-nos. 

En qualsevol cas, no és pas tan senzill com sembla, perquè ni tan sols sabent com hem de fer una cosa perquè surti bé, tenim l'èxit assegurat. I, de fet, ja està bé que sigui així.  Quin problema hi ha si ens equivoquem? Doncs cap ni un. No passa absolutament res. La meva àvia m'ho ha dit sempre: "fent i desfent aprèn l'aprenent". 

Faig tota aquesta reflexió després d'observar, en el marc del desànim i d'aquest malestar general que sembla haver-se instal·lat en l'ambient del temps que ens ha tocat viure, que hi ha moltes persones que se senten tremendament culpables quan s'equivoquen, quan erren. No cal autoflagel·lar-se, perquè no té cap sentit i, el més important, no resol res. Qui té boca, s'equivoca. Ho sabem des que som petits, oi? I qui té nas es moca, és cert!  Crec que el més important no és fer sempre les coses bé, sinó intentar que surtin bé. I si avui no ens en sortim, no cal desanimar-se perquè estic convençuda que l'esforç i la dedicació que hi hem invertit ens serà molt útil i perquè l'experiència del primer fracàs ens donarà eines per resoldre qualsevol obstacle que pugui sorgir. 

Equivocar-se és humà i rectificar és de savis, aquest és el missatge que intento que els meus fills entenguin, que assimilin i que es creguin, per estalviar-los frustracions innecessàries i per alimentar tant com pugui la seva confiança i autoestima.