Que la nena se m'assembla, no és cap secret, m'ho diuen des que va néixer. La frase que més he sentit dir en els darrers deus anys és: ostres, però si és una mini-pati!
Qui ens coneix bé sap que les similituds entre ella i jo van molt més enllà de l'aparença física. Compartim defectes, virtuts, manies, tics, i actituds davant la vida.
Avui hi pensava, en això, i en els avantatges que suposa. És positiu perquè l'endevino, perquè quan té problemes me n'adono de seguida, i perquè sé com reaccionarà en cada circumstància. És ben bé que quan ella va a la platja jo ja torno morena. És com jugar en camp propi i tenir manual d'instruccions. Puc entendre-la millor i em permet ajudar-la més. Sé el que funcionarà i el que no, sé quan cal insistir-hi i quan no, sé si necessita espai o vol que l'abraci fort, i tot sovint ens estalviem el mètode d'assaig i error. De fet, quan es tracta d'ella trobo solucions per a tot. I després penso: per què no se'm va acudir a mi quan em va passar allò?
Que em faci de mirall és com veure'm amb un gran angular. Més enllà dels beneficis que pugui tenir per ella —i algun que altre inconvenient, com ara que sovint no té l'oportunitat d'espifiar-la i per tant perdem aquell "fent i desfent, aprèn l'aprenent" tan necessari— m'ofereix una mirada nítida del que soc i de com soc. Em posa davant dels nassos les imperfeccions, les febleses i totes les pors que no he confessat mai. Deixa al descobert la meva essència i tot el que detesto de mi i, el més important de tot, m'encoratja i m'ajuda a corregir els propis errors.
Ja fa temps que ho dic: fer de mare té molt més d'aprenent que no pas de mestre i mai podré agrair prou als meus pirulos tot el que m'ensenyen a diari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada