dijous, 8 d’abril de 2021

SI NO T'HAGUESSIS MORT

Si no t'haguessis mort, demà n'hauries fet 69. Però et vas morir fa massa anys i d'ençà d'aleshores cada 9 d'abril és una mica més trist. 

Aquesta tarda he parlat amb l'àvia, li he preguntat com va ser el teu naixement. Ella també et pensa i també et plora, tots els dies. Li pesa en excés ser aquí tants anys després que tu hagis marxat. Però jo li dic que la necessito, que sort d'ella i de les converses que compartim. Em cal que ella sigui eterna, que no mori mai. Perquè tenint-la a ella el teu dol se'm fa menys feixuc. Perquè, d'alguna manera, sento que tu encara ets una mica aquí, que no has marxat del tot. Vull pensar que vius a cavall entre l'àvia i jo, i em causa terror imaginar que en algun moment tampoc la podré trucar a ella. 

Aquest mes d'abril l'enyorança punxa molt endins. Els meus pirulos es van fent grans i tu no n'has conegut cap. M'hauries ajudat a ser millor mare i a deixar-me prendre menys el pèl. Series una àvia atípica i em divertiria molt veient com els fas totes les moixaines del món. Em queixaria sense embuts quan les coses van maldades i tu ho relativitzaries tot i et mofaries sense compassió de les meves misèries domèstiques. 

Hi ha tantes coses que no et vaig dir i tantes coses que es van quedar per fer, són tants els dies que hauria volgut compartir amb tu i tantes les penes que hauria plorat arraulida als teus braços, hi ha tants viatges que mai farem i tants secrets que no podré revelar-te, que, de vegades, el cel em cau al damunt i el terra s'enfonsa al meu pas. 

Però caic i m'aixeco, una i una altra vegada, perquè això és el que em vas ensenyar: que si ensopegues, t'alces i avances de nou, amb el pas ferm i decidit. Que qui dia passa any empeny i que tot té solució (menys la mort). 

Sempre et recordo rient. Rèiem molt. I amb l'àvia també riem, i plorem, i tornem a riure fort, com ho feu totes dues en aquesta fotografia preciosa de fa més de seixanta anys.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada