Quan eres petita, a casa decidia la mare i a l'escola la mestra. Durant l'adolescència, entre el ball hormonal i la muntanya d'inseguretats que col·leccionaves, no vas decidir mai res sense el consentiment i el vist-i-plau de com a mínim dues o tres amigues de l'ànima. Ara, a la feina, ja et sembla bé que les grans qüestions no depenguin de tu, no fos cas que l'espifiessis.
Sempre has estat molt així. Necessites l'aprovació de les persones que t'envolten. T'agrada agradar. No hi pots fer res. Que l'àvia et rigui les gràcies et fa sentir bé. Que en un sopar de nenes t'escoltin totes embadalides et dóna corda per explicar tres-centes historietes més. Que la Valèria un matí de camí al cole et digui que el vestit que duus és molt bonic, que l'Hèctor et miri amb orgull perquè li encanta la idea que li has donat per a la redacció que ha de fer en castellà, o que la tieta Núria aplaudeixi alguna idea que has tingut, t'encanta.
Fins i tot quan escrius un text per publicar, te'l llegeixes una i mil vegades, i en cada lectura intentes endevinar quina reacció tindrà l'Anna, el Marc, o aquella coneguda de l'àvia que saps que et llegeix. No suportes decebre. Per això, quan una decisió depèn només de tu, et bloqueges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada