A les 11:23 h (ja és casualitat) arriba el flaixbac. "Ja està". "Què?", pregunta la companya de feina que s'asseu just davant meu. "Ah, no, res, pensava en veu alta".
23 de novembre, és clar. Va ser l'última vegada que et vaig veure somriure. Estava de baixa maternal per la Valèria i després de deixar l'Hèctor al cole vàrem venir a casa vostra. Quin casament més especial. És ben bé que la malaltia estava acabant amb tu però no pensaves deixar-te endur sense regalar el teu amor etern a la Mertxe.
Quinze dies després t'acomiadava per sempre. Des del teu, n'he plorat molts més, d'enterraments, però cap altre de ningú tan jove com tu.
L'Hèctor parla sovint de tu. "La Laia això, la Laia allò altre". La Valèria també, però ella en realitat no et recorda. Tu ja estaves molt malalta quan va néixer.
Jo t'anomeno dia sí i dia també. De vegades et ploro molt, però hi ha records que em fan somriure. Com el d'avui. Gràcies, Laia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada