EL REFLEX DE L’ÀNIMA

Tots ens mirem al mirall, si més no, una vegada al dia.

Ho fem habitualment quan ens acabem de llevar, abans o després del cafè, havent-nos dutxat i vestit o encara amb el pijama posat però, en qualsevol cas, després de descansar i, en conseqüència, amb les piles carregades i l’energia renovada.

Ens posem davant de l’espill, fixem la mirada al rostre i l’observem amb atenció durant uns instants.

Per bé que la nostra cara no canvia d’un dia per l’altre, la imatge que ens retorna el mirall no és sempre la mateixa, com tampoc ho és la conseqüència immediata d’aquest moment.

En el millor dels casos, el nostre esguard presumeix d’una il·lusió desmesurada i a les ninetes dels ulls hi trobem un punt de llum brillant que ens confirma que la jornada que tot just comença ens obsequiarà amb instants sublims.  En aquest instant és fàcil que se'ns escapi un somriure o, fins i tot, que sussurrem, inconscientment, alguna cançó que ens agrada.

Tanmateix, sense saber ben bé per què, ens pot passar que un matí el nostre rostre desbordi cansament i desànim. Aleshores és possible que arrufem el nas o fem alguna ganyota mentre pensem o diem quelcom del tipus: “ui, quin careto que tinc avui…” o “com passen els anys!”.

Aquests dies, t’hi posis com t’hi posis, ja no seran fantàstics. Si nosaltres mateixos no ens hem vist bé, el món no ens percebrà pletòrics. És un peix que es mossega la cua: si tu estàs bé, et sents radiant i encomanes aquesta vitalitat a la resta de persones i a l’entorn més immediat. Però, per la mateixa regla de tres, si aquell dia ens ha donat per pensar que fem mala cara, la jornada esdevindrà monòtona, avorrida i rutinària.

És imprescindible cercar i capturar els minúsculs però poderosos puntets brillants de llum a les pupil·les perquè no són més que l'indici de les nostres ganes de ser-ho tot. És necessari buscar-los.

I, si un matí no els trobem, cal tancar els ulls amb força, comptar a tres, tornar-los a obrir i mirar de nou.

Ara sí que hi són, oi?

;-)