QUID PRO QUO

Donem sempre per fet que som les mares les que hem d’ensenyar a viure els nostres fills, les que hem de donar-los la mà des del precís instant en què neixen i guiar-los per aquest món complex i enrevessat que ens ha tocat viure. És responsabilitat nostra mostrar-los el camí correcte, apartar-los dels mals tràngols, entrenar-los per fer front als problemes i educar-los perquè aprenguin a ser respectuosos i sàpiguen resoldre els conflictes que els vagin sorgint en el decurs de la vida.

Certament, totes aquestes competències van associades al càrrec de mare. Nogensmenys, intentar que els infants creixin feliços, revelar-los els beneficis de riure, demostrar-los que les petites coses són cabdals, i jugar, cabriolar i cantar amb ells, també són deures inexcusables d’una mare, i per això m’esforço diàriament per aprovar amb nota l’examen.

El que no sabia i he anat descobrint amb el pas del temps és que ells, els fills, també tenen un paper decisiu en el nostre dia a dia. És un quid pro quo, perquè els petits de la casa ens regalen punts de vista que mai abans hauríem contemplat. Ens exigeixen una autoavaluació contínua. Ens demanen el millor de nosaltres. Posen en entredit algunes de les nostres conviccions. Ens fan dubtar en relació amb creences preestablertes. Ens obliguen a mirar amb perspectiva, a pensar en plural i a desenvolupar una paciència gairebé supraterrenal. A més, tenen la virtut d'arrencar-nos un somriure fins i tot quan el dia és absolutament gris.

Per més menuts que siguin, els fills es van fent grans i, alhora que creixen ells, ens fan créixer també a les mares.