EMILIO GUTIÉRREZ CABA: «ELS DIRIGENTS ACTUALS TENEN MOLT POCA CULTURA I UNA INTEL·LIGÈNCIA MOLT PERVERSA»

Foto: Josep Maria Rué

L’Emilio Gutiérrez Caba desprèn, sobretot, un absolut respecte per la professió. Estima la interpretació com a la pròpia vida i es nota. Abans d’entrevistar-lo, assisteixo a una conferència que imparteix a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona davant d’un centenar de nois i noies nascuts als anys 90 i que, probablement, dels més de 50 anys de la seva carrera, només en coneixen el seu paper protagonista a la sèrie televisiva «Gran Reserva».

El seu tarannà àgil i divertit fa que de seguida es posi l’auditori a la butxaca. Parla amb passió de la seva experiència damunt dels escenaris, explica amb gràcia les anècdotes viscudes durant alguns rodatges cinematogràfics i critica sense embuts el tipus de ficció que s’emet a la televisió, sovint, «buida de contingut».

Li dol que la cultura estigui tan devaluada, es queixa que el cinema espanyol no hagi sabut aprofitar com cal els seus intèrprets teatrals i es lamenta que ja hagin desaparegut els autèntics «monstres del cinema» com Ava Gadner. És un home senzill, que toca de peus a terra i es fàcil d’imaginar assegut al sofà del menjador de casa seva amb un bon llibre i poca cosa més. No en va, diu: «jo no em puc desvincular del croissant que prenc a l’esmorzar, com tampoc no puc fer-ho de la situació que viu actualment el país».

Va néixer a Valladolid l'any 1942, i pertany a una família d’actors, per la qual cosa la seva infància i adolescència van transcórrer en un ambient artístic. Va estudiar teatre a l’Institut San Isidro de Madrid i va formar part del grup escènic d’aquesta institució. L’estiu del 1962 es va incorporar a la companyia de Lili Murati, amb què va fer la primera gira teatral per Espanya.

El 1968 va crear la seva pròpia companyia, juntament amb María José Goyanes, i el 1970 va estrenar una obra de l’escriptora Ana Diosdado, titulada Olvida los tambores, amb la companyia de la seva germana Julia. D’ençà del 1979 ha estrenat obres d’autors clàssics com ara Gil Vicente, Calderón, Shakespeare, Joyce o Juan Ruiz de Alarcón, i no ha deixat d’intervenir en peces d’autors contemporanis, per exemple, Álvaro del Amo, Jorge Díaz, Fermín Cabal o Juan García Larrondo. El 1996, va interpretar el personatge de Don Diego a El sí de las niñas, de Moratín, i el 1998 va estrenar una obra que va recórrer tot Espanya durant gairebé quatre temporades: La mujer de negro. El 2003, va estrenar al teatre El príncipe y la corista, acompanyat per María Adánez, i el 2008, l’obra La muerte y la doncella, amb Luisa Martín. 

El 1963, va debutar a la gran pantalla i, des de llavors, ha participat en més de vuitanta pel·lícules. El seu primer paper important va ser a Nueve cartas a Berta (1966), de Basilio Martín Patino, i ha destacat en altres pel·lícules com ara La caza (1965), de Carlos Saura. El 2001, va guanyar el Goya al millor actor de repartiment per La comunidad, d’Álex de la Iglesia (aquella mateixa nit la seva germana Julia rebia l’estatueta de millor actriu de repartiment), i va repetir el 2002 en la mateixa categoria per El cielo abierto, de Miguel Albaladejo. El 2007, va rebre una nominació per La torre de Suso, de Tom Fernández. Actualment, protagonitza la sèrie de televisió Gran reserva.

Foto: Josep Maria Rué

- Vostè, que és fill i nét d’actors, porta el teatre als gens. Creu que s’hauria pogut dedicat a cap altre ofici? S’ho va arribar a plantejar mai?

Pensava dedicar-me a una altra cosa. De fet, no ho vaig tenir clar fins als divuit o dinou anys. Abans de dedicar-me a la interpretació, vaig estar en un laboratori de cinema i, més tard, el 1962 ―ja fa 50 anys―, vaig trepitjar un escenari per primera vegada. Però al principi, ni la meva germana Clara ni jo teníem gens clar si ens havíem de dedicar al teatre.

- Suposa una gran responsabilitat pertànyer a una saga tan vinculada al món de la interpretació?

En realitat, en aquella època no ens ho plantejàvem. Als anys seixanta, pensava que era una professió artesanal que m’havia de servir per viure; no em plantejava fins on podia arribar, sinó simplement si podia exercir-la i viure mínimament fent d’actor.

La meva família, tant el pare com la mare, eren molt bons actors. La mare era una actriu molt característica. No guanyaven molts diners, però sí que vivien còmodament perquè treballaven cada dia (parar un mes suposava per a ells un problema greu). Vam créixer sabent que aquesta professió era molt dura. Quan vaig començar a treballar, sí que em van dir diverses vegades que les meves germanes havien deixat el llistó molt alt. Jo sempre deia que elles eren dones que havien fet una carrera com a actrius, i que jo era una altra cosa, era un actor d’una altra generació, i podia fer el que em vingués de gust.

Les meves germanes i jo vam tenir la sort de poder començar a treballar també a la televisió i al cinema. Ja ens hauria agradat que els pares ho haguessin pogut fer! Quan tinc algun problema econòmic, alguna dificultat, sempre penso que si la meva mare aparegués per aquí em clavaria una bufetada (riu).

- Pràcticament tots els actors tenen debilitat pel teatre, però és justament en l’escenari on un actor es pot sentir més indefens (no es pot repetir en cas d’equivocar-se, el públic és al davant...). És la gratificació del públic el que més els sedueix?

Crec que el que li passa al teatre, almenys en el meu cas, és que la representació cada dia és la mateixa però alhora és molt diferent. Per tant, el que fas cada dia és irrepetible. Hi ha dies que penses que l’actuació anterior va ser el súmmum, però pot passar que siguis capaç d’anar més enllà... És un repte diari, una recerca i un joc constant amb el públic, que assisteix a un procés únic, efímer i irrepetible. I en el cinema i la televisió això és impossible perquè formes part d’un equip molt gran i no tens tant control. El teatre és molt més petit.

- El teatre conserva la màgia dels seus orígens?

Si posessis qualsevol actor del segle I dC davant d’un escenari i li preguntessis què veu, et diria que estan fent teatre. És a dir, encara que hagin passat 2.000 anys, reconeixeria el teatre.

- La professió d’actor, per més apassionant que sigui, té un component d’inestabilitat laboral (no saps mai si el mes següent tindràs feina, els horaris són complexos, viatges, etc.) que pot resultar incòmode. Com es viu sense poder fer plans a llarg termini?

Cal imposar-se unes rutines. De fet, jo en tinc. És fonamental saber que el principal eix diari és la feina. Tens funció a les 21 h i, a partir d’aquí, organitzes els àpats i el descans. El món de la interpretació és inestable, però avui en dia tot és absolutament inestable, no saps què passarà demà. Això t’impedeix planificar viatges i altres projectes en segons quins moments, però tampoc és tan greu; cal pensar que abans no es viatjava tant, abans no hi havia descans. Hi ha una mena de desubicació. Ara, la gent de la Costa Brava que conec està viatjant contínuament. Sempre poso com a exemple Immanuel Kant, que en tota la seva vida no va sortir ni una sola vegada del seu poble natal, Königsberg. Un pensador que ha deixat un llegat importantíssim en el camp de la filosofia, però que mai va sortir del poble.

- Ha rebut dos premis Goya per La comunidad i El cielo abierto. Fins a quin punt són importants els premis i els guardons?

Són un reconeixement dels altres. Depenent d’on vinguin, són molt agradables. També pot passar que no ho siguin... Per posar-ne un exemple, aquest any no m’agradaria rebre cap premi relacionat amb el PP perquè no estic d’acord amb la seva política, i em resultaria desagradable haver de rebutjar un premi, tot i que estic disposat a fer-ho. És un tema de solidaritat. Hi ha moltíssima gent que ho està passant realment malament i em semblaria molt poc elegant acceptar un premi que vingués d’aquestes persones que estan massacrant la nostra professió de manera sospitosa.

Foto: Josep Maria Rué

- Creu que la interpretació en particular, i la cultura en general, estan sent maltractades?

Sí, absolutament, i a més, amb una arrogància notable. Consideren que nosaltres, els actors, som responsables de dues coses, que, com a ciutadans, teníem tot el dret del món a fer. La primera és estar en contra de la guerra de l’Iraq (cada dia en trèiem un cartell). La segona és el fracàs, només atribuïble al Govern del senyor Aznar, en les eleccions del 2004 després de l’atemptat a Madrid. Un govern no pot permetre que aquestes coses influeixin. És molt sospitós que en vint anys no m’hagin fet mai cap inspecció fiscal i, en canvi, el març passat me’n fessin una.

Crec que s’ha vetat la cultura. Hi ha una indefensió absoluta. Al Govern actual li encanta ficar-se en fangars. No són dialogants, ni receptius. És l’«ordeno i mano». Encara que en aquest país hi ha gent assenyada, fins i tot a les files del PP, els dirigents actuals tenen molt poca cultura i una intel·ligència molt perversa. Hi ha molt sectarisme.

- L’obra Poder absoluto, que ha representat a la sala Villarroel de Barcelona juntament amb Eduard Farel·lo, és justament un thriller polític de Roger Peña que se submergeix en el món de la corrupció i desemmascara la realitat de la vida pública política... 

L’obra està basada en un cas real: el del polític austríac Kurt Waldheim, que després d’haver estat secretari general de les Nacions Unides i president d’Àustria, es va descobrir que havia estat oficial de les SS. Quan l’escàndol es va destapar, es va acabar la seva trajectòria política. L’obra ens porta a l’Àustria dels anys noranta i ens presenta la vida d’un subjecte que s’assembla bastant a Waldheim i el seu enfrontament amb un personatge més jove, un polític d’un parell de generacions posteriors a la seva.

- Quins són els seus projectes més immediats?

Representarem aquesta obra a València i a Madrid. Després, gravarem tres capítols de la sèrie Gran Reserva. Si la tercera temporada funciona bé, se’n gravaran deu capítols més per completar la quarta temporada.

- Com a amant del mar que és, i després de més de cinquanta anys de carrera, pensa retirar-se algun dia en un poblet de la costa o és que un actor no baixa mai dels escenaris?

En realitat, ja m’he retirat algunes temporades a la Costa Brava. Dels trenta-tres als quaranta-quatre vaig estar a la Costa Brava i van ser anys molt feliços. Crec que és bo retirar-se de tant en tant i després tornar. Si el cos aguanta, que cal cuidar-lo, només t’has de retirar definitivament quan la decadència ja és preocupant.