NINGÚ NO ÉS PERFECTE. O SÍ...

La perfecció no existeix. Fa molt temps que m'ho vaig ficar al cap.
Tanmateix, de tant en tant, encara em sorprenc perseguint-la, com intentant arribar-hi. Suposo que, depenent del nivell d'exigència de cadascú, això ens ha passat més o menys a tots.
La societat és competitiva: a l'escola has de treure bones notes, jugant amb els amics intentes guanyar sempre, a la feina t'esforces per ser el millor i quan ets pare o mare voldries no tenir rival.
De vegades, ni tant sols saps si empaites aquesta magnificència per sentir-te bé amb tu mateix o, simplement, per no decebre als qui t'estimes.

És raonable fer les coses bé. És desitjable i, fins i tot, lloable. Seria absurd que no ho provéssim. Però en cap cas ens hi hauríem de capficar. No paga la pena encaparrar-se si quelcom no assoleix l'excel·lència.
Fa dies que hi penso i tinc la sensació que, sovint, l'encalçament obsessiu d'aquesta utopia ens impedeix valorar el que tenim, el que fem, el que construïm dia a dia, minut a minut.
És com si convertíssim en defectuós i insuficient absolutament tot allò que no arriba a la categoria de sublim. Com si no advertíssim que entre la perfecció i l'horror hi ha un ventall de possibilitats inacabables.
No som perfectes. No ho serem mai. Ningú no ho és. Res no ho és.

O... potser sí. Perquè, ben mirat, qui decideix què és perfecte i què no ho és?
Perfecte, per a mi, és el somriure dels meus fills.
Perfecte, per exemple, és una escapada improvisada amb la parella. 
Perfecte és, també, una conversa amb un amic que fa dies que no veus.
Perfecte és veure sortir el sol cada matí sabent que tens infinits motius per ser feliç.

EL DESENCÍS

D'entre tots els sentiments desagradables que he experimentat en el decurs de la meva vida, el que més em trasbalsa és la decepció.
M'afligeix més que la tristor, em pertorba més que la desgràcia, em fereix més que la ràbia, i m'atordeix més que el dolor.
El desengany que em produeix un desencís és superior a les meves forces.
A diferència del dolor, que sempre s'acaba curant; o la desgràcia, que tard o d'hora s'oblida; molt lluny de la ràbia, que s'esvaeix depressa, i de la tristor, que se'n va quan la plores, la decepció sempre roman.
Probablement, el que diferencia la decepció de la resta és el fet que perquè algú et pugui decebre, necessàriament, ha de tenir un lligam molt estret amb tu.
Et pot traïr un desconegut, et pot insultar un vianant pel carrer, o et pot ferir un veí.
Però només té el poder de decebre't un ésser estimat, algú en qui confies, algú a qui admires, algú a qui estimes.... Els que et deceben són, justament, els que penses que mai no ho farien.