divendres, 6 de novembre del 2020

MITJA VIDA PER UN FESTIVAL

El cos et demana festa, et suplica una alenada d’aire fresc. Necessites un sopar que s’acabi a trenc d’alba i donaries mitja vida per anar a un festival i ballar fins a l’extenuació. 

Fa anys que arrossegues el mateix lament, perquè la maternitat ja ho té, això. Et regala una munió de coses boniques però et priva de les petites dosis de llibertat. No sempre resulta fàcil trobar un moment per sortir i, per si no n’hi havia prou amb els impediments habituals que limitaven aquestes sortides a dues o tres cada any, ara, a més, s’hi ha afegit la pandèmia. 

Amb això del teletreball, només passeges de casa a l’escola i de l’escola a casa. La rutina t’està consumint. Tens sensació de clausura. No portes bé l’aïllament, estàs farta de tanta pantalla i et cal abraçar la teva gent. Et sents i et trobes molt sola. 

I moltes nits, quan t’estires al llit, planeges una nit esbojarrada. Somies que no cal dur mascareta, que t’has pentinat les pestanyes i t’has posat el vestit de les flors. Imagines que veus totes les teves amigues. Que les abraces i les petoneges. Visualitzes que aneu a sopar, que assaboriu aquell vi que desperta els sentits, que et fan riure com mai i que tens ganes de tot menys de tornar a tancar-te a casa. 

I aleshores obres els ulls i sospires perquè, ara com ara, una nit com aquesta seria il·legal.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada