El món se’n va a la merda. Això fa temps que ho saps. Només cal fullejar les pàgines de la secció d’internacional de qualsevol capçalera o seguir-li les passes als diversos corresponsals que són a l’altra banda del planeta per veure que la humanitat no passa per un dels seus millors moments (si és que alguna vegada n’ha tingut, de bons moments).
Mentre prens el primer cafè del dia, quan el gran ja ha marxat a l'institut i encara no has despertat els altres dos per anar a escola, recordes aquell dia a classe d'ètica, quan et van parlar de Hobbes i de la seva cèlebre frase Homo homini lupus est. Aleshores vas pensar que potser en feia un gra massa, aquest filòsof anglès. Per què pressuposava que l'home era dolent per naturalesa? Als teus quinze anys, aquella sentència et va semblar del tot absurda. Encara hi creies, en una humanitat majoritàriament bondadosa. Ara t'adones que el temps li ha donat la raó a ell i, veient com han anat les coses els darrers cinc segles, només pots acusar-lo de pioner.
Estàs una mica catastrofista avui. Ja t’has llevat així. Deu ser el cel blanquinós i espès que et pesa damunt les espatlles, o la sensació de no arribar a tot, o que et fa falta abraçar molt fort l’àvia. Deu ser la incertesa sobre el futur immediat. Aquest no-saber-què-passarà t’està passant factura. A tu, que t’agrada tenir les coses sota control, que fas llistes de tot i per a tot, que somies plans a llarg termini i que dibuixes el demà cada nit quan ets al llit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada