En el meu cas, es fa molt palès quan vaig a les tutories de l’escola dels meus fills.
A la reunió, en primer lloc, la mestra fa una anàlisi força exhaustiva del rendiment acadèmic i també del comportament de la criatura, que no necessàriament coincideix amb les conductes que mostra a casa, perquè els infants ja ho tenen això: saben perfectament quan poden estirar del fil i quan no, i acostumen a obeir les ordres i respectar les normes de l’escola amb força més rectitud que les de casa.
Després, normalment enumera les virtuts del nen o la nena (segons pertoqui aquell dia). Aquesta és, sense cap mena de dubte, la millor part de la trobada, la més gratificant. A quin pare o mare no li agrada que els cantin les bondats dels menuts de la casa? Gairebé ho vivim com un triomf personal, oi?
Per últim, just en el moment més àlgid per a tu, després que et regalin les orelles amb anècdotes curioses protagonitzades pel teu fill o filla, i quan ja han repassat les aptituds meravelloses que tu ja intuïes que el nen o la nena té, arriba el moment de valorar tots els punts febles de la criatura. Perquè en tenen, de febleses, com tothom.
En aquest precís moment constates que, efectivament, els testos s’assemblen a les olles. Perquè, malgrat els teus esforços perquè no copiïn tot allò que detestes de tu mateixa, la mestra t’explica, per exemple, que es passa el dia dient «quin rotllo» i «què avorrit...» i recordes allò que la teva àvia et responia (i tu maleïes) quan, de menudeta, et lamentaves que t’avorries. Després d'un sospir, ella exclamava: «quina sort tens, que tens temps d’avorrir-te!».
No entraré al detall a explicar-vos més imperfeccions dels meus fills, perquè són les seves imperfeccions (bé, i meves!!!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada