Aquesta tarda he revisitat els tres àlbums de fotos en blanc i negre, els de quan eres petita. Ara que tampoc hi ha l'àvia, no vull que es difumini el record que tinc de tu. No vull oblidar cap detall de qui vas ser, del que vas ser, de com vas ser. Em sé totes les fotografies de memòria, però sempre hi descobreixo una mirada, un posat o una intenció que no havia vist abans.
Et penso sempre, però ara fa dies que em fas més falta que mai. Donaria mitja vida per poder seure amb tu i, després d'abraçar-te durant deu hores seguides per compensar els vint anys de dol, confessar-te que no soc tan forta com tu, que no soc tan dura com tu, que no tinc el teu pragmatisme, ni soc tan intel·ligent. Voldria explicar-te que no escarmento, que no hi ha manera que entengui que és millor encarar la vida des de la racionalitat que no pas des de l'emoció. Perquè el meu entusiasme malaltís i aquesta absurda mania de deixar-me endur per la fantasia d'un món ideal i ple de flors i violes sempre acaba partint-me pel mig. Perquè la intensitat amb què sento i percebo les coses sempre m'aboca a l'abisme. Perquè tocar el cel és bonic, és clar, però surt molt car quan caus.
Avui pensava que, potser, en algun moment, tu també vas ser tan ingènua, tan romàntica i tan sensible com jo, però que la vida, a base d'hòsties, et va anar posant a lloc. Que en algun moment de lucidesa vas tenir clar que no valia la pena patir tant i vas construir-te una cuirassa per protegir-te. O potser no, potser sempre vas ser molt més llesta que jo i això et va fer molt menys vulnerable. Però no ho sabré mai. Perquè només puc imaginar com eres realment i què m'hauries dit en cada moment. I fa mal. I cou i crema.
