20 ANYS DE DOL

Mare, dilluns farà 20 anys que vas morir sobtadament i reconec que enguany l’efemèride cou encara una mica més. No només perquè m’adono que aviat portaré més vida viscuda sense tu que no pas amb tu, sinó perquè el 2025 ha resultat ser un any força convuls.

Ha estat un dels estius més difícils de la meva vida i he plorat com per omplir tots els mars i oceans del planeta Terra. Arrossego encara els dols del 2024 i s’hi afegeix la sobrecàrrega emocional de decisions que he pres aquest 2025 i que tenen conseqüències a tots els nivells. I tot aquest camí, ple de corbes i entrebancs, de desnivells, de sots, esquerdes i pedres, l’he hagut de fer sense tu i, ara, també, sense l’àvia.

Avui us he somiat, a les dues. Preníem cafè a casa de l’àvia i tu tenies l’aspecte de quan vas morir als 53 anys. Era una mica estrany perquè jo ja en tinc 47 i l’àvia era centenària. Tant se val, recordo que tot era en blanc i negre i jo us mirava embadalida mentre parlàveu de coses que ja m’han fugit del cap. Contemplava l’estampa feliç de veure-us juntes i, sobretot, de poder ser allà amb vosaltres.

L’alarma del mòbil m’ha recordat que ja no hi sou, i que tampoc em podeu ajudar en aquests dies complicats. Sort que tinc els tres pirulos, les sisters, les amigues i tota una xarxa d’amics i familiars que em fan somriure i tirar endavant.

Una abraçada allà on sigueu. Us estimo.

VIURE SENSE VOSALTRES

Aquest dijous farà un any que vas marxar i, amb el cor esquinçat en mil bocins, aleshores t'escrivia això: «Ja pots descansar en pau, que t'ho tens més que merescut. I a mi i a tots els que t’estimaven ens toca aprendre a viure sense tu». Perquè estimar també vol dir deixar marxar. I tu ja havies patit prou el 2024, un "año bisiesto, año siniestro", com dèiem nosaltres, que, efectivament, va resultar ser sinistre. 

Ho he fet, àvia, he embolicat i desat acuradament el teu dol a la maleta on guardo el de la mare, el de l'avi, el de la Laia, el del tiet..., els he abraçat tots i he seguit caminant. Per alleugerir el pes, us he imaginat junts, allà on sigueu, celebrant la mort, mentre jo celebrava la vida. I, quan l'enyorança s'ha fet insuportable, he tornat 20, 25, 30 i 40 anys enrere, per reviure cadascun dels records més bonics que tinc amb vosaltres. Us he somiat. Us he anomenat. Us he buscat en els àlbums de fotografies que tinc a casa. I he rigut i he plorat a parts iguals, perquè ens ho havíem passat molt bé, però quedar-me sense tu també ha significat perdre el record més viu que tenia de la mare i la relació que tenia amb tu no la pot suplir ningú. 

En qualsevol cas, he après a estimar la vida sense tu, sense vosaltres, i he entès que estimar també significa deixar volar. 

T'estimo, àvia, per a mi sempre seràs immortal i eterna. Gràcies per tant, gràcies per tot. 

EL REGAL ETS TU

Un dia, quan encara no havies fet els tres anys, parlant de professions et vaig preguntar: «Què vols ser quan siguis gran?». Vas pensar un parell de segons i vas respondre: «Un home».

És clar, quina ximpleria de pregunta. Un home.

Demà fas 18 anys i jo encara no entenc com ha pogut passar tot tan de pressa.

No ens assemblem gaire, de manera de ser, però no podries encantar-me més. Ni en el millor dels somnis hauria imaginat que la vida m'obsequiaria amb un fill com tu.

T’admiro profundament perquè dius el que penses, sense filtres ni edulcorants. Perquè ets llest com la fam, tens una capacitat de raonament infinita i arribaràs allà on vulguis. Perquè no has tingut mai el cap ple de pardals i ets pràctic i pragmàtic. Envejo la teva genialitat humil i la teva calma i perseverança.

M’has ensenyat a ser mare, a tenir paciència, a dimensionar els problemes, a prioritzar el que és important, a caure i aixecar-me una vegada i una altra, i a estimar sense condicions ni límits.

Gràcies. Per ser com ets i per deixar-me créixer al teu costat. Tant de bo que en puguem celebrar molts més, d'aniversaris, perquè compartir amb tu aquest viatge que es diu vida és un autèntic regal. 

T'estimo.