L'1 de setembre de 2005 al migdia vaig rebre la pitjor trucada del món. D'ençà d'aleshores res no ha estat igual. He après a viure sense tu, és clar. Se'n diu supervivència. Però una part de mi es va evaporar per sempre més.
Va ser tan de cop i tan inesperat que disset anys després encara em costa de pair. La teva mort em va partir pel mig aleshores i em continua esmicolant avui.
Em feies, em fas i em faràs sempre falta. Vetlla'm, si pots, des d'on siguis.
T'estimo, mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada